DEKÉ – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt.
#AvuiSona Deké, el nou projecte musical d’en Kevin Delepaut, que acaba d’estrenar EP. El projecte manté l’essència de la rumba barrejada amb altres estils com el rock de pal. Però, per Delepaut, si alguna cosa defineix les seves composicions és que sonen a sentiment i sinceritat.
En Kevin Delepaut, compositor, vocalista i guitarra del projecte, va marxar a viure una temporada a Chiclana de la frontera, Andalusia, per trobar la inspiració. Creieu que la vostra música seria molt diferent si no haguéssiu realitzat aquest viatge?
La música, el que és l’essència i les influències inicials, sempre estan allà. Però sí que és veritat que en aquest viatge s’hi han afegit altres influències que m’han aportat molt, com Navajita Plateá o el Kanka, entre d’altres. Tots ells m’han obert la ment per veure la música d’una manera més àmplia. El mateix em va passar amb dos amics que vaig conèixer allà, que m’han aportat ritmes i melodies noves.
D’altra banda, anar a Chiclana m’ha permès plasmar sentiments amb lletres que potser aquí no hagués trobat.
D’on sorgeix la vostra passió per la música?
La passió per la música sorgeix de grups com Estopa o Los Delinqüentes, que ja els cantava de ben petit. A la vegada, també hi ha hagut grups locals m’han fet veure que és possible fer música un mateix i versionar cançons. Ara faig el que fa sis anys creia que seria impossible.
Per què Deké com a nom artístic del projecte? Té alguna influència Diké, personatge mitològic grec que és la personificació de la justícia en el món humà?
La veritat és que no vaig anar tan enllà. [riu] Deké sorgeix del meu cognom francès, Delepaut. La majoria de gent no el sap pronunciar i em pregunten “Kevin De què?” Això es va quedar en Deké.
Quines són les vostres principals influències com projecte musical?
Les nostres principals influències, com ja he dit abans, són Estopa, Los Deliqüentes o Juanito Makandé… Ens inspiren els estils que vénen derivats de la música flamenca.
Tot i que Deké sorgeix de la inquietud que sentiu cap a la rumba, en el vostre primer EP, Otra historia más, podrem sentir altres estils musicals. Explica’ns quins?
Sí! Al llarg de l’EP es poden escoltar ritmes de rock de pal i mitges bulerías. També hi ha una miqueta de reggae i ska…
Creieu que publicar el vostre primer EP i iniciar-vos com a músics en uns moments amb tanta incertesa en el món cultural pot jugar-vos una mala passada?
La veritat és que m’ho he plantejat, però intento no donar moltes voltes. De fet, tampoc he pogut experimentar treure un projecte en una època millor, així que no ho puc comparar.
De quina manera es podrà gaudir en directe de la música de Deké?
Ara mateix, com hem dit, la situació de música en directe està complicada. Aprofitarem aquests temps per treballar perquè, quan puguem sortir, estiguem preparats.
Teniu pensat treure un llarga durada en un futur pròxim?
Ens hem deixat uns quants temes a la recambra, la veritat, perquè sí que ens agradaria fer un llarga durada.
Primer, però, deixarem pair aquest EP. En ell, hem posat molt d’amor i creiem que és important deixar que aquest projecte vagi corrent.
Si haguéssiu de triar una cançó vostra que us defineixi al 100%, quina escolliríeu?
La veritat és que totes són molt sinceres i sentides en primera persona. Això fa que sigui molt complicat quedar-se només amb una.
Però, hi ha un tros de la cançó del single Otra Historia Más que defineix perfectament qui sóc, un músic de carrer:
Ya lo ves, toco sin saber Canto sin afinar y a mí que más me da
Es pot formar un grup de música de moltes formes diferents i de fet no tots els grups musicals ja existents han començat els inicis de la seva formació de la mateixa manera. Ara sí, és força evident que la major part de vegades un grup s’ha format perquè a algú (normalment algú aficionat a la música) se li ha acudit la idea de muntar un grup de músics i tocar conjuntament; moltes vegades amb l’objectiu d’arribar a destacar dins del món de la música o, simplement, per tenir el grup com a hobby.
Tot i això, aquests 14 passos que s’explicaran a continuació poden servir de guia a l’hora de començar a engegar els motors d’un nou projecte musical:
1.DECISIÓ DE CREAR I FORMAR UN GRUP
Aquest seria el primer pas. Seria el pas inicial, que he esmentat abans, i que generalment és el pas pel qual molts dels grups del moment comencen o han començat.
Consisteix en el sorgiment de la idea de formar un grup musical per part d’una persona, que després pot ser que tan sols la guardi dins de la seva ment (i que retingui la idea, tan sols, com a una il·lusió) o bé que la comparteixi amb altres persones (amics o amigues, normalment) i es comenci a tirar endavant la idea inicial.
2. MOTIVACIÓ I UN PERQUÈ PER FORMAR UN GRUP
A part de la idea inicial, esmentada anteriorment, s’ha de tenir una motivació, prèvia i posterior al sorgiment de la idea, per convertir el pensament de formar un grup de música en un fet.
Per tant, és essencial tenir motivació per tirar endavant la idea de crear un grup musical i afrontar els problemes inicials amb positivitat, per no rendir-se a la primera de canvi.
És molt important no perdre la motivació a l’hora d’estar en un grup i, sobretot, que l’estil de música i l’ambient del conjunt sigui l’adequat a la forma de ser de cada membre de la banda. Si es passa per alt aquest fet, el grup pot arribar a perdre la seva raó de ser, i com a conseqüència es pot perdre la motivació envers estar o formar un grup de música.
3. ADHESIÓ DE MEMBRES A LA BANDA MUSICAL
Un dels passos més importants, i de vegades un dels passos més complexos.
Adquirir els membres d’un grup des d’un inici no és gens fàcil. Pots formar el grup amb amics, familiars, o fins i tot amb gent que en un principi no coneixes i que hi has aconseguit contactar a través d’anuncis o bé a través de recomanacions.
Potser a vegades el més difícil no és trobar membres per formar un grup de música; sinó trobar els adequats. I quan dic adequats ens referim al fet que tots ells s’avinguin a l’estil de música que es vulgui reproduir amb el grup, que siguin fidels a la banda musical, que no esdevinguin una trava pel grup (en el sentit que no és recomanable que en un grup sempre hi hagi algú que no tingui suficient empatia, que vagi a la seva, que creï mal ambient…).
A l’hora de parlar del que fa referència a les instrumentacions escollides per formar un conjunt, aquestes depenen, en gran part, de l’estil de música que es vulgui tocar. És recomanable escollir els instruments més idonis per a cada estil, tot i que això és una acció molt lliure, ja que cada agrupació és, en el fons, qui decideix quins instruments hi vol posar i quins no.
De fet, a continuació exposarem un seguit d’instruments que serien recomanables per un grup dels estils següents:
Rock’n’Roll: Bateria, Baix, Guitarra, Veu
Hard Rock: Bateria, Baix, Guitarra (recomanable x2), Veu
Heavy Metal: Bateria, Baix, Guitarra (recomanable x2), Veu
Jazz: Bateria, Contrabaix (Baix elèctric, a vegades), Guitarra, Piano, Trompeta, Trombó, Saxofon (instruments de vent), Veu (opcional) [també depèn del tipus de Jazz]
Com hem dit abans, però, això tan sols és una recomanació orientativa per formar un grup de música dels estils anteriors; i remarco orientativa, ja que, com bé he dit abans, cada grup té, en el fons, el seu propi estil i la seva pròpia essència i cadascú és lliure de constituir el grup amb aquells instruments que es creguin necessaris.
4. ACONSEGUIR UN LOCAL I MATERIAL D’ASSAIG.
Aconseguir un local i material d’assaig és una de les facetes més “problemàtiques” per tirar endavant un grup de música.
Per assajar en correctes condicions i de forma adequada és necessari disposar d’instruments i d’un equip de so (que en un principi pot ser llogat o prestat, però que a mesura que el grup avança, i s’ho pot permetre, seria recomanable comprar-ne un propi del grup) que és una de les coses més necessàries en un grup; sobretot perquè a vegades, depenent del grup, hi ha instruments que s’han d’amplificar a través d’altaveus i han de passar per una taula de so (com pot ser el cas del piano, la veu, els instruments de vent…).
El tema del local ja és més complex, ja que depèn molt de la zona on s’estigui situat. Si un té la sort que al seu poble/ciutat faciliten unes sales d’assaig de forma gratuïta o pagant certs diners cada sessió/setmana/mes/any, millor; però si l’ajuntament del seu poble/ciutat no dóna suport a aquest tipus d’activitats, s’haurà de buscar la vida intentant trobar algun local a prop de la zona, que sigui mínimament adequat i en condicions per poder assajar. Això últim és més difícil de trobar, ja que aconseguir un local adequat (i quan dic adequat ens refererim al fet que estigui insonoritzat, apte pel grup, que no molesti al veïnat…) requereix tenir contactes que et puguin facilitar la cerca de l’espai requerit, que se’n pugui trobar algun a prop de la zona de residència del conjunt, que no costi massa diners de lloguer o de compra… Tot i això, si el grup s’esforça i promet, pot ser que sigui més ajudat per part de l’ajuntament, associacions de músics joves (com en el cas de: “La Palmera Torta” de Sitges)…
Ara, però, si algú del grup pot disposar d’un espai propi que ja té (com podria ser el cas d’alguna masia als afores d’un poble/ciutat), que no molesti i no requereixi dur a terme grans desplaçaments, farà que el grup tingui un punt a favor per tirar endavant el conjunt musical.
5.TENIR CONTACTES “MUSICALS” I UNA MÚSICA QUE TOCAR
És important aconseguir conèixer gent, ambientada en el món de la música (o no necessàriament) que tingui ganes i voluntat per ajudar.
Com més contactes es tinguin dins d’aquest món, més fàcil serà aconseguir concerts, “bolos”, equips de so, instruments, locals d’assaig… Ara, però, s’ha de ser educat i guanyar-se certa confiança amb aquests contactes, perquè vulguin ajudar amb la majoria de coses que els demanis.
A la vegada, és important començar a establir un repertori en concret, sigui amb versions o amb alguna cançó de composició pròpia.
6. FER PROMOCIÓ DEL GRUP.
Per donar a conèixer un grup és molt important fer promoció d’aquest. Hi ha moltes formes de fer-ne:
A la vegada, és important començar a establir un repertori en concret, sigui amb versions o amb alguna cançó de composició pròpia.A través d’Internet i de les Xarxes Socials: Aquesta potser és la forma de promoció més comuna, ara per ara, i que ha sorgit recentment. Consisteix a fer pàgines web pròpies del grup; fer pàgines de Facebook, Twitter, Instagram… en general, a diverses xarxes socials perquè el grup pugui ser seguit per tots aquells que vulguin. A la vegada, serà en aquest espai on es penjaran totes les novetats del conjunt musical, els esdeveniments en els quals el conjunt participi o anuncis…
A través de la premsa local: Publicant articles o anuncis del grup als diaris o revistes del poble/ciutat, aconseguir entrevistes…
A través de la radio o televisió local: A mesura que el grup es va fent més popular pel poble/ciutat es pot intentar aconseguir entrevistes a la ràdio o a la televisió d’àmbit local, o que anunciïn algun dels concerts o actes del grup.
Que el grup s’ofereixi per fer concerts gratuïts o benèfics: Fer concerts de forma gratuïta i col·laborar sense ànim de lucre en diversos actes festius de bars, de l’ajuntament…, alhora que fer concerts benèfics i voluntaris, dóna una bona imatge al grup i fa que aquest es doni a conèixer. Sense oblidar que d’aquesta manera també es col·labora en diversos projectes, normalment, de caràcter social, i això permet donar veu a certs col·lectius i problemàtiques socials i sanitàries, entre d’altres.
MERCHANDISING: Fer samarretes, cartells del grup, adhesius i altres coses que cridin l’atenció a la gent i que ajudi a la seva promoció.
Donar-se a conèixer a les escoles/instituts de la zona: Fer-se conèixer amb tot penjant cartells a les escoles/instituts, participant en les festes de final de curs d’aquests/es, fent actuacions voluntàries en alguna celebració de l’escola/institut de la zona…
Participar en diversos concursos de música: Participar en alguns concursos de música obre les portes a què el grup es faci més popular, ja que, tant si el guanyes com si no el guanyes, el nom del conjunt ja serà conegut per la gent que hagi anat a veure aquest concurs/festival i això ajudarà al fet que es posi de moda durant un temps (i si el grup fa una bona actuació, pot ser que comenci a guanyar els seus primers seguidors i que el conjunt musical sigui recordat amb bona impressió). Uns bons exemples en podrien ser el “SONA 9” i el “Sons de la Mediterrània”.
7. ASSAJAR, ASSAJAR I ASSAJAR
Assajar, assajar i assajar. Pas molt essencial i evident, però que a vegades queda un xic oblidat per culpa de prestar més atenció a altres passos més secundaris. De fet, podríem dir que és el pas, potser, més important de formar un grup de música, i un dels més essencials per fer que aquest tingui continuïtat, ja que s’ha d’assajar força si es volen obtenir uns bons resultats (sobretot perquè cal no oblidar que la part musical és la més important en un conjunt de música).
Per tant, s’ha de tenir paciència i trobar hores que vagin bé a tots els components del grup. També aniria força bé assignar un dia a la setmana per assajar, i tres dies (més o menys) d’assaig abans d’un concert. És important, quan tens un concert o una actuació, preparar-ho bé, per evitar errors durant el directe (que és quan un grup de música demostra més la seva qualitat i on es guanya més els seguidors i els fans).
També cal remarcar que a mesura que el grup avança és recomanable anar millorant l’equip de so i llogar un local per assajar en les millors condicions possibles. Però sobretot, repeteixo, la clau en un grup és assajar, assajar i assajar.
8. CREATIVITAT PER COMPONDRE MÚSICA NOVA
Aquest pas és tan sols una recomanació. A mesura que va passant el temps, és convenient començar a fer temes propis, en lloc de fer masses covers/versions de cançons ja existents (d’altres grups). Tenir creativitat per compondre lletres, melodies, cançons… és un avantatge per començar a fer cançons pròpies del grup i que aquest acabi sent conegut pels seus temes, més que per les versions/covers que fa. Això ajudarà a motivar el conjunt i a fer-se conegut per la seva originalitat musical (que hauria de ser fidel a l’estil propi del grup, encara que no sempre és necessari).
És idoni que les lletres de les cançons pròpies del grup siguin de diversos temes en general (depenent del que el grup vulgui transmetre); com per exemple: expressar experiències personals, aspectes de la vida quotidiana/diària, aspectes socials…
També és interessant intentar innovar creant directes/actuacions més originals i espectaculars, a part de fer noves composicions innovadores.
En el cas que no es compti amb les eines necessàries per a poder compondre, es pot tenir present el fet de trobar un tercer que compongui la música de la banda.
9. DEFINIR L’ESTIL PROPI DE MUSICA I D’IMATGE
Definir l’estil propi de música d’un grup és un pas gairebé inevitable, encara que sempre acostuma a anar condicionat pels aspectes personals dels components del grup, en general, o per necessitats de promoció del grup (ja que si es té en compte que el grup vol adaptar-se al mercat de la zona, haurà d’escollir aquell estil de música que estigui més demandat).
Per triar els temes que es volen versionar, o a l’hora de compondre els temes propis el grup, seria adequat tenir clar el tipus de música que es farà. És cert que a vegades hi ha grups que toquen més d’un estil de música, ja que cada grup és lliure de triar l’essència que li vulgui donar a la seva música, però acordar un estil previ pot evitar problemes amb els components del grup o esquivar la seva marxa. Així, doncs, es recomana triar un estil de música que agradi i doni motivació a tots aquells que conformen aquest conjunt musical.
Tot això sense oblidar que també és important establir el tipus d’imatge que es vol donar al públic, com a banda. Si es pretén ser un grup que acompanyi els seus directes amb escenografies, si es vol mostrar la cara més divertida, o la més seriosa, del conjunt… Definir una forma de ser i d’actuar.
10. GRAVAR ELS TEMES PROPIS
Fer temes propis és un pas que requereix bastant inspiració, creativitat, originalitat i atreviment. Perquè el grup comenci a ser reconegut per la seva pròpia música i no pels covers que fa, ha de crear les seves pròpies cançons amb traça per fer-se encara més conegut entre el públic i fer-se un nom propi entre el panorama musical.
Gravar és un factor que requereix tenir forces contactes dins del món de la música que t’ajudin a portar els teus temes en un estudi i que puguin ser gravats sense necessitat de gastar-se un munt de diners (ja que gravar un sol tema en un estudi, i fer-hi la mescla no acostuma a baixar dels 120-150 €, com a molt barat). Si no es tenen els suficients contactes musicals que ajudin a aconseguir fer la gravació d’alguns temes en un estudi un s’haurà d’espavilar fent forces “bolos” per aconseguir diners suficients, agradar a la gent, i poder pagar-se un estudi per gravar. Tot i que sempre queda el fet d’autoenregistrar-se i autoproduir-se la música un mateix, partint de certs coneixements bàsics de producció musical i especificitats del so.
Això (registrar un tema al Registre de la Propietat Intel·lectual), però, també comporta pagar unes tasses en concret. Aquests preus es poden trobar a la pàgina web del Ministeri d’educació, cultura i esport, del Govern d’Espanya (són dades corresponents al 2015).
A Catalunya es poden trobar quatre direccions del Registre de la Propietat Intel·lectual (a les capitals de les quatre províncies): a Barcelona (Registre Territorial), a Girona, a Lleida i a Tarragona (oficines dependents del Registre Territorial). Per més informació podeu consultar aquesta pàgina web.
I per buscar informació general sobre aquest registre, podeu entrar a aqui.
11.TENIR PACIÈNCIA, PERSEVERANÇA, CONTINUÏTAT, ENERGIA I SORT.
Perquè el grup tingui continuïtat, i no es desfaci, s’ha de tenir molta paciència i prendre’s les coses amb calma. No s’ha de córrer massa (encara que alguns concerts fets hagin sortit força bé) i cal evitar que els components del grup pensin que estan a punt d’arribar a ser un conjunt d’alt nivell abans d’hora. Per arribar a ser un grup de renom en aquest món, s’ha de treballar molt, sense necessitat d’estar fent un concert cada dos dies i assajar dia sí, i dia també; sinó que s’ha de prendre seriosament el que es fa, però tocant de peus a terra. Arribar a l’elit de la música és molt difícil i en molt poques ocasions s’hi arriba, així que no es recomana, quan s’està formant un grup o fa poc que aquest està en marxa, apostar-ho tot per ell i deixar de fer altres. És difícil viure completament i únicament de la música, avui en dia. I més, tenint en compte que cada cop està menys considerada per la societat i més retallada. Moltes vegades s’ofereixen pocs diners pels grups als “bolos”, tenint en compte que aquests no han de, tan sols, finançar-se ells mateixos, sinó que han de cobrir les despeses de l’equip de so, del tècnic de so, del transport (en cas que el “bolo” aconseguit no es trobi a la zona de residència del grup)…
Un altre factor important en un grup és tenir bona sort, que les coses surtin bé i ser positiu (que també es força important, ja que de vegades la negativitat pot fer que el grup no tiri endavant i acabi caient en situació de “depressió”, malestar o decepció). A més de saber controlar els egos de cada membre i artista. Aquests poden acabar sobrepassant els objectius d’una banda musical.
12. FER VIDEOCLIPS DE LES CANÇONS ENREGISTRADES I MILLORAR ELS ESPECTACLES VISUALS (I ELS DIRECTES ALS CONCERTS).
Fer videoclips de les cançons ja gravades és un pas no essencialment necessari, però sí recomanable. Simplement que es tingui un vídeo o dos al “YouTube” d’alguna de les cançons pròpies ja ajuda a posar-li so i cara a tot aquell qui vulgui contractar el grup per algun “bolo” i ajuda a valorar-ho. Moltes vegades els qui volen contractar un conjunt de música, si no l’han escoltat abans, o no han vist algun vídeo seu, no saben què fer i a vegades això comporta que un altre grup que sí que tingui aquests materials passi pel davant.
Ara, però, un videoclip es pot fer de dues formes: de forma treballada o més simple. Per fer-ho de forma treballada seria recomanable aconseguir que un equip de professionals fessin rodatges i dirigissin el videoclip. Tot i que, això comporta gastar-se certs diners, i moltes vegades un grup musical, en un inici, no s’ho pot permetre; si és així es pot fer de forma més simple, fent gravacions dels assajos, reunions, quedades amb els companys del conjunt… de forma autodidacta o demanant ajuda a algú que estigui disposat a col·laborar, amb una càmera estàndard… Així d’aquesta forma, un cop editat el vídeo amb les recopilacions fetes, es podrà penjar a Internet (YouTube, Vimeo…). D’aquesta manera es podrà mostrar a la gent que vulgui contactar amb el grup, i als seguidors d’aquest, esdevenint, així, com una referència.
Millorar els espectacles visuals i els directes dels concerts abasta des de millorar i comprar un bon equip de llums del grup propi (o llogar-ho), fins a comprar petits sortidors de confeti per donar-li a l’actuació més emoció, embranzida i una bona imatge de cara el públic. Per això, un cop el grup fa uns quants mesos que està “consolidat” es poden començar a fer les següents coses, que no són necessàries, però que ajuden a millorar la imatge i l’espectacle del grup:
Fer un logotip de l’agrupació (i triar un nom, si és que encara no s’ha fet, cosa que sí que és necessària).
Fer un adhesiu pel bombo de la bateria amb el logotip del grup/nom.
Fer una pancarta del grup (amb el nom, el logotip o bé amb un eslògan que identifiqui al grup), per penjar-ho al fons de l’escenari un cop es facin les actuacions (perquè moltes vegades això també provoca que el públic que està mirant i escoltant el concert es fixi amb el cartell i se li quedi el nom/logotip/eslògan del conjunt a la ment).
Fer samarretes de promoció amb el logotip/nom/eslògan del grup.
Fer cartells de certs concerts i penjar-los pel poble/ciutat on es dugui a terme l’actuació.
Comprar sortidors de confeti/serpentines per tirar-los als moments més àlgids de les actuacions en directe.
Fer petites “coreografies” perquè segueixi el públic durant l’actuació i que doni més emotivitat i energia mentre s’està tocant una cançó.
13. SER FIDEL A L’ESTIL ESCOLLIT
Un cop el grup va avançant ha de ser fidel a l’estil musical i visual escollit, tot i que tampoc és quelcom imprescindible. Si els temes que crea el conjunt són d’uns certs estils de música semblants, aquest conjunt serà escollit més per unes coses que per d’altres (per exemple si és un grup de rumba, el públic que el seguirà serà un públic obert a escoltar noves creacions de rumba, serà contractat per tocar en diversos bars/restaurants/festes on s’hi avingui aquest estil de música amb l’ambient que aquesta música comporti…). Potser ser fidel a un estil de música (o dos, o tres) i d’imatge tancarà algunes portes però n’obrirà d’altres, que no s’obririen pas si no es fos fidel a un estil de música i toquessis de tot (encara que pot ser que també t’ajudi el sol fet de ser polivalent, ja que a vegades mai se sap).
Això sempre comportarà uns quants seguidors, a la vegada que alguns “haters” (gent a la qual no li agrada un cert conjunt de música). Però a la llarga suposarà una habituació d’un cert públic, que quan vagi a veure els concerts ja sabrà el que va a veure i no s’emportarà sorpreses.
14. GRAVAR EL PRIMER DISC
Aquest pas seria l’últim que assignaria a l’etapa de creació d’un grup musical. Personalment, el moment de treure un disc (si s’han seguit, més o menys, els passos exposats anteriorment) la banda de música es pot considerar, si fa o no fa, “consolidada”. O, si més no, compacte. És el punt que fa que el grup hagi passat una etapa en conjunt i que hagi tingut certes experiències que l’hagin ajudat a créixer. Ara, però, aquest punt pot ser un punt i seguit (si el conjunt continua endavant), un punt i a part (si el grup decideix prendre’s un temps abans de continuar endavant i seguir treballant com a conjunt musical en un futur) o un punt i final (si arran de l’èxit obtingut, a causa de certs problemes o perquè gravar un disc era l’objectiu principal del grup musical, el conjunt es desfà i no segueix endavant).
Pot ser que hi hagi grups que hagin decidit fer un àlbum propi abans de seguir alguns passos abans citats, però jo l’he situat com a últim punt per formar una banda musical, perquè crec que és el moment en què et denotes com a un grup que ja comença a ser alguna cosa més que un grup amateur; i també perquè considero que és el moment en què deixes de ser un grup en formació, per convertir-te en un grup “consolidat” que intenta seguir tira endavant.
En general, aquest conjunt de passos van estar escrits l’any 2016, dins del Treball de Recerca de Batxillerat Com formar un grup de música?, per tal de ser un punt de referència. Cada artista o conjunt musical és lliure de seguir els passos que cregui oportuns i com cregui oportuns. Però llegir aquestes 14 claus pot resultar de certa utilitat per aquells artistes i grups novells que volen iniciar-se dins d’aquest fascinant món, però no saben ben bé com. Diguem-ne que és un seguit de recomanacions personals a partir de l’experiència pròpia i de tots/es aquells/es artistes entrevistats al reportatge homònim realitzat juntament amb aquest treball.
EL PONY PISADOR – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
No calen presentacions. #AvuiSona el Pony Pisador, un grup barceloní de música folk (animada!) que manté l’esperit piratesc de viatjar – en el seu cas, amb la música – mentre s’aprèn. En aquesta entrevista ens endinsem en el seu món creatiu per descobrir que ens presentaran després d’Els nostres amics elsesfeníscids (2020).
“DE DINERS EN TENIM POCS, PERÒ D’IDEES EN TENIM MOLTES”
A què sona El Pony Pisador?
“A un grup barceloní de música folk, format per 5 joves d’entre 20 i 30 anys”… [riuen]
Miquel Pérez (violí irlandès (fiddle), percussions i veu):Imagina’t una pel·lícula que fos com El senyor dels anells, sumant-li El món d’en Beakman i Monty Python… Nosaltres en seríem la banda sonora!
Us vàreu introduir en aquest projecte gràcies a l’entusiasme que teníeu per la banda sonora de les pel·lícules d’El senyor dels anells. Teniu pensat portar la vostra música a la gran pantalla?
Adrià Vila (mandolina, bodhran, veu i cant iòdel): Nosaltres tenim com un Google Keep amb una llista eterna de projectes que se’ns van acudint, perquè de diners en tenim pocs, però d’idees en tenim moltíssimes. Llavors, un dels punts que hi tenim apuntats és poder arribar a fer el nostre propi musical. Així que no portaríem la nostra música a la pantalla gran, sinó al teatre amb actors i una banda sonora que compondríem nosaltres.
Sempre que tenim temps morts anem donant idees de tot el món imaginari que tenim al voltant: sobretot piratesc, inspirat en pel·lícules com Pirates del Carib, El senyor dels anells o series com One Piece. Un dels nostres somnis és fer un musical així, rotllo Mar i cel. Nosaltres faríem el guió i la banda sonora, inspirada en el lores que a nosaltres ens agraden: orcos, elfos, arcs i fletxes, i pirates. El problema d’això és que és inviable a nivell econòmic. És somiar molt a lo gran. Però tenim altres projectes més enllà de la música. Ara estem intentant arrencar un canal de YouTube a través dels ingressos rebuts amb el mecenatge de “L’aixeta”, que és un patreon a la catalana. Som un grup molt polifacètic. També tenim una mica de vessant de “bitxosraros” d’Internet que fan memes; vam fer una tanda d’aiguamel d’El Pony… De fet, estem parlant amb els de “Virra de Gracia“, per fer-nos una cervesa. No ens avorrim.
Ramon Anglada (guitarra, acordió i veus): Sempre que se’ns acut alguna idea per la qual no tenim diners per realitzar-la, diem “Ho pensem bé i quan en tinguem, ho fem”. Els diners no són una limitació a nivell creatiu, perquè ho creem igual. Són una limitació a nivell de producció, no de creació.
Feu música amb molts referents i estils diferents, però és cert que hi destaca un tret comú que és el cant polifònic popular. Què és el que més us atrau d’aquesta forma de cantar? Per què vau decidir cantar tota la banda sencera?
Guillem Codern (banjo, harmònica, cant harmònic tuvà, iòdel):La resposta curta ésperquè mola… [riuen] No hi ha ningú que sigui oficialment el cantant principal, perquè cap de nosaltres és cantant. Tots volem cantar i, per raons de gust musical propi de la banda, sempre creiem que és millor fer polifonia vocal. A part, jo crec que és una cosa que aquí és fa poc. Gairebé ho hem convertit en una part de la nostra identitat i ens agrada. Si estem una cançó sense cantar, la sensació és d’avorriment. Sempre volem cantar tots. I ens hi posem!
A.Vila:En realitat, en Guillem és qui canta de tot i compon totes les cançons. La resta intentem dissimular…[riuen]
G. Codern:Som conscients de l’espai de cadascú, l’espai que un ocupa en el concert… Hi ha un esforç conscient del grup perquè no hi hagi un líder.
R. Anglada:Crec que en aquest sentit, una part de la nostra identitat, o almenys el que hem intentat transmetre, és que el que ens agrada és fer música tots junts i explicar que som un. No és que hi hagi un seguit de persones separades que formen un conjunt, sinó que som un grup. Volem transmetre aquesta idea que som com una tripulació…
A.Vila: Assembleària, que no té capità. [riuen]
M. Pèrez:Hi ha una cosa sobre el cant que m’agradaria afegir. Si no hi haguessin concerts i simplement quedéssim per fer cerveses, crec que cantaríem igual. Gran part del temps que hem estat en aquest grup l’hem passat, entre concert i concert, o fent temps d’aquí cap allà, fent cançons i cantant. I crec que estem tots d’acord si dic que, ara mateix, cantar és una de les coses que més ens agrada fer, si hem d’estar “de festa”.
R. Anglada: En aquesta línia, tenim la novetat que, desde el nostre darrer concert, vam estar acompanyats d’una banda. Hem fitxat a més músics pel directe – bateria, pianista i contrabaix, en Pesuj, l’Oriol i l’Enric – i a partir d’ara el format gran serà sempre amb ells. Ara, però, quan només anem nosaltres cinc farem El Pony a cappella, reduint les cançons a la seva part més cantada. Un concert més centrat en l’harmonia vocal.
El fet d’ampliar la família ens serveix per incentivar que la gent ens contracti en banda, que és el que volem fer. Tot i que també ens agrada que ens contractin per actuar a cappella, que si no en els concerts més grans el públic no ho aprecia tant, ja que vol festa.
A.Vila:De fet, des que vam presentar l’últim disc, anem fent concerts amb ells. Però ara s’ha oficialitzat que quan no hi són ells, anem en format a cappella. No existeix terme mitjà.
Què us ha fet virar de la música celta cap a les cançons marineres al llarg del temps?
A. Vila: Una de les coses que ens agrada molt és viatjar i aprendre coses. Nosaltres ens ho prenem així. Jo i en Guillem ens vam comprar la mandolina i el banjo al primer assaig de El Pony. Aquesta primera reunió conjunta de la banda va consistir a entrar a l’Amazon i mirar instruments. Nosaltres hem après els nostres instruments i tota la música que toquem amb el mateix grup. Simplement, com ens agrada aprendre, anem introduint coses. Anem afegint coses i nous skills.
R. Anglada: La frase aquesta que està tan de moda “Todo suma, nada resta”.
Us veieu cantant en alguna edició de la popular Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell? Us agradaria?
R. Anglada: Nosaltres tenim molt clar que hi volem ser. El que no sabem és si el festival ens hi vol.
G. Codern: Ens encantaria, la veritat, cantar-hi unes havaneres. De fet, n’estem component la nostra segona. La primera ésBartomeu, el portuguès, i la segona és la que ve després. Les havaneres són un gènere musical que ens agrada bastant.
R. Anglada: Nosaltres sempre ens hem concebut a nosaltres mateixos com un grup de músiques del món. Tot i que, com hem començat fent música celta i cançons marineres i piratesques, se’ns ha encasellat aquí. En realitat, no ens agrada necessàriament més la música irlandesa. La nostra invocació és la de viatjar pel món a través de la música i la sonoritat. El concepte, per nosaltres, és el joc i el viatge. Anar aprenent i veure que en traiem.
A.Vila: De fet, l’últim gènere que estem explotant més és el bluegrass, la música americana.
R. Anglada: Però també ens agrada molt la música turca. I la música búlgara.
A.Vila: I estem posant el nas en la música italiana també una mica…
En els darrers temes que heu publicat, heu fet una aproximació l’estil bluegrass. Què us ha portat a incorporar-lo en les vostres composicions? Feu-nos 5 cèntims de les peculiaritats d’aquest estil.
R. Anglada: Al nostre canal de YouTube, on estem fent vídeos divulgatius de la música que fem, tenim just un vídeo sobre bluegrass. I és que ens agrada molt. A mi en particular m’agrada moltíssim. L’estiu passat vam viatjar als Estats Units i vam anar a casa d’un músic de bluegrass, el qual ens en va estar ensenyant durant uns dies.
M. Pérez: És com el country però no té bateria ni guitarra elèctrica. Hi ha molts solos i la gent canta molt agut. Crec que no es podria dir més ràpid. Però per més informació teniu el vídeo.
EL PONY PISADOR – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
Què diferència el vostre primer disc, Yarr’s i trons! (publicat l’any 2016), del nou àlbum que vau presentar el passat mes de desembre Matricular una galera?
M. Perez: Jo diria que el segon està més guapo. Aquesta seria la diferència principal. També perquè el so és molt més bo.
R. Anglada: Jo crec que perquè vam assumir més riscos. En el primer ens vam voler aferrar a allò que ens sentíem més segurs i en el segon hem intentat fer més la música que ens agrada, independentment de seguretat a l’hora de tocar-la, esforçant-nos perquè sonés exactament com volíem.
En molts casos, a l’hora de definir quines estratègies de gravació volíem seguir, hem sigut una mica més ambiciosos. Jo crec que és l’evolució natural del primer disc. Jo també penso que està millor planificat que l’altre. El primer el vam fer una mica sobre la marxa, i hi ha coses que no tenen cap mena de sentit. Per exemple, a la segona cançó només hi ha contrabaix la segona meitat del tema perquè… No sé, perquè vam decidir que a la primera meitat no n’hi havíem de posar.
A nivell de producció, ens ho fem tot nosaltres mateixos, excepte la mescla i la masterització. Encara que, a vegades, fins hi tot hem intervingut en el procés de mescla… L’Òscar, el noi de l’estudi, quan es cansa de nosaltres ens deixa mesclar per poder-se’n anar. [riuen] Jo diria que vam aprendre a fer discs amb el primer, però.
A.Vila: Tot va en la mateixa línia d’anar aprenent. Com normalment ens ho intentem fer tot nosaltres, al primer érem una mica inexperts perquè era el primer disc que fèiem. Però al segon ja coneixíem una mica més en respecte els nostres instruments, respecte a la música que volíem fer i, al mateix temps, en relació amb tota la part tècnica de gravar un disc. Els programes que s’han de fer servir… Jo crec que és una evolució que s’anirà notant en tots els discos que anem traient a partir d’ara.
R. Anglada: O no. Potser no. [riuen]
A.Vila:Anem aprenent sobre la marxa i en els resultats es van veient aquests nous aprenentatges.
R. Anglada: Potser d’aquí vint anys et diem que el segon disc, del que ara n’estem tan contents, és una merda i no ens agrada. [riuen] Aquest darrer àlbum el vam gravar a Molins de Rei, a l’estudi Room Lab, l’estudi d’en Guillem i en Deps, el productor del Senyor Oca. Les veus les vam gravar aquí a l’estudi que tenim, l’estudi on Lágrimas de Sangre estava fins fa un any. Tot i això, ho intentem portar al màxim d’autogestionat que podem. De fet, estem gravant coses noves i ja ho estem fent tot pel nostre compte. Al final, ens hem adonat que és preferible poder repetir milers de vegades, en comptes d’estar a un lloc on hi ha micros molt bons i val molta pasta l’hora, però que, per contrapartida, no podem fer dues-centes mil repeticions o canviar algunes coses.
Se us ha encasellat una mica en el món dels pirates i les històries marineres. Per què vau decidir començar parlant d’aquests temes?
M. Pérez: Gran part de la responsabilitat de què ens agradi tant aquesta sonoritat marinera és d’en Guillem Codern que és qui va descobrir aquesta música i ens la va venir a ensenyar. Que el tema de la imatge dels pirates hagi funcionat molt bé i se’ns hagi associat molt, jo no m’ho esperava tant. En el meu cas, crec que és fortuït.
R. Anglada: Perquè… no té res a veure que la nostra cançó amb més èxit sigui Tot és part de ser un pirata…. [riu]
M. Pérez:Però el cert és que primer vam fer la cançó i després va venir l’èxit. Jo no vaig pensar que aquest tema, de sobte, es menjaria tots els altres. Això sí que ens ho vam trobar més de cop. Però un cop vam fer la cançó del pirata, vam pensar que havíem de tirar una mica més d’això. I ara, ha arribat un moment en què pensem que hem de tirar d’això, però de moltes altres coses també. Preferim que ens encasellin en el tema viatjar i el món que no pas en els pirates en concret. El fet que els pirates vagin en vaixell d’un lloc a l’altre és la part del que ens agrada.
R. Anglada:En realitat, ens queixem molt de què ens han encasellat però hem fet, mínim, dos concerts disfressats de pirates, vam fer un videoclip en el qual ens vam gastar cinc mil euros… [riuen] També ens ho hem buscat.
Tots:Totalment.
R. Anglada: Arriba un punt que ens encanta plorar: “Ai, és que només vénen a escoltar el pirata” però també hem apretat nosaltres.
Voleu batre el rècord Guinness de persones cantant el iòdel tirolès. Com és això? Per què? Com ho aconseguireu?
G. Codern: S’ha de dir que això era una idea precovid. La veritat és que amb el coronavirus, ajuntar quatre mil persones, crec que no és la millor idea del món.
M. Pérez: Podríem fer el rècord del món de menys persones cantant el iòdel tirolès. [Tots riuen]
G. Codern: Un dia estàvem a una entrevista a la ràdio a Esplugues i a la sala d’espera hi havia el llibre dels Guinness World Records i vam començar amb la idea de fer un rècord mundial. I “frikejant” vam trobar aquest. Crec que eren tres mil persones que s’havien reunit per iòdel. I nosaltres vam dir que a veure si algun dia ens reuníem quatre mil i ho superàvem. Va ser una tonteria del moment i ara mateix és com un objectiu que… A saber… Però seria “guai“
A. Vila: S’ha de dir que en els concerts sempre fem propaganda d’això i ensenyem una mica les bases per poder fer iòdel.
G. Codern: Estem a l’espera de les circumstàncies.
Us heu plantejat mai versionar algun gran èxit de música reggaeton al vostre estil, per apropar-lo a la música tradicional?
R. Anglada:No podem donar segons quines exclusives. Però podem dir-vos que estem tramant mogudes. [Riuen]
M. Pérez: Malauradament no us podem dir res perquè és molt important i molt famós.
R. Anglada: Clar. Seria un spoiler molt greu. Preferim que us exploti a la cara la sorpresa. Serà més divertit!
M. Pérez: Venen sorpreses!
Hem vist que en Guillem ha guanyat la Champions del cant gutural difònic! Com et sents després d’això?
G. Codern:Va ser una experiència molt bonica, la veritat. Vaig guanyar un premi dins d’un campionat, allà a Tuvá (Rússia). Va ser molt inesperat i molt emotiu.
A. Vila:No és cert que fos inesperat.
G. Codern: Jo vaig anar allà i no sabia ni que es feia aquest concurs. Quan ho vaig veure, em vaig apuntar i m’ho vaig preparar una mica. Va ser molt “guai”. La veritat és que sembla que sigui una cosa molt impressionant, però tampoc és…
A. Vila:L’únic que no sabia que guanyaria era ell. Els altres ja sabíem que guanyaria.
M. Pérez: De fet, de saber, no sabíem ni que havia anat, perquè no ens ho va explicar fins a tornar. [riuen]
G. Codern:Va ser molt maco. I la veritat és que per mi poder fer cants harmònics aquí a Catalunya, i alguna vegada haver-los fet des d’escenaris grans, és una cosa que no m’hagués esperat mai de la vida. Em passa el mateix amb el iòdel o amb els cants mariners o la música irlandesa. A vegades, estem a un escenari on t’imagines tocant a Txarango i, de sobte, te n’adones que estàs tu allà fent iòdel. És una sensació molt curiosa.
M. Pérez: A més, crec que hi ha una mica l’estigma que els grups de folk som grups de música així com del “chill” i per fer la migdiada. Però nosaltres intentem combatre això al màxim que podem. De fet, la gent que ha vingut a un concert del Pony (i més ara que tenim els tres de la banda) se n’adona que és molt més mogut del que podria pensar en un inici. I és que nosaltres ja intentem que sigui la cosa més frenètica possible. Però clar, moltes vegades, la gent que no ens ha sentit ens programa pensant que som un grup de folk tranquil·let.
R. Anglada:Com al Músiques tranquil·les de Badalona. Que, com tu comprendràs… Tot i que va ser un concert molt maco. Però clar, hi havia certa ironia entre nosaltres i el títol del festival… [riuen]
EL PONY PISADOR AL FINAL D’UN CONCERT A BARCELONA – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
En què us vau inspirar per fer el vostre últim àlbum conceptual sobre els pingüins? D’on va sorgir la idea?
R. Anglada: No sé… Va ser un acudit i es va liar.
A. Vila: Sí. Va sortir, de fet, d’un directe…
R. Anglada: Vam fer un directe per streaming en el qual havíem de crear una cançó amb el públic. La nostra idea era fer una cançó d’estiu. I, de fet, en Miquel va fer un generador aleatori de tornades de Txarango en funció del que sortís a un dau.
M. Pérez: Només necessites un dau i pots fer el teu hit.
R. Anglada: Però, desprès la gent del públic ens va dir que volien que féssim una cançó sobre un pingüí. I llavors vam fer una cançó sobre pingüins que, bàsicament, es una ristra de “xorrades“, una darrera de l’altre. Tampoc és que ens ho curréssim gaire. Però a la gent al Twitter li va fer molta gràcia, i algú va dir que volia un disc sencer sobre pingüins. Llavors vam posar “Si aquest tweet arriba a 500 likes, fem un àlbum dedicat als pingüins.” Però vam posar un àlbum per això que se’n diu casualitat. [riuen] No estava pensat. Aleshores, algú va dir que l’àlbum podria ser de fotos, en lloc de cançons. I això és el que vam fer
A. Vila:I després de riure vint minuts, vam pensar que potser estava bé la idea.
R. Anglada: I ja hem anat estirant la broma…
A. Vila:Ara estem fent merchandising de l’àlbum dels pingüins.
R. Anglada: Se’ns ha anat de les mans totalment. Coses que passen al Pony Pisador…
M. Pérez: Ens han fet algunes “bronques”, però crec que parlo per tots si dic que no deixa de fer-nos molt feliços.
R. Anglada:Cada cop que hi ha algú que s’enfada molt, ens fa molta gràcia.
A. Vila: Em fa molt feliç.
R. Anglada: L’esperit troll és una cosa que ens agrada i ens fa molta gràcia. I el potenciem. Si hi ha alguna possibilitat de fer una mica el troll, nosaltres la tirarem endavant. Però, aviam, que no es preocupin els que es van enfadar, que traiem un disc súper currat a finals d’aquest any.
Així que esteu preparant un nou disc per finals d’any….
M. Pérez:Serà com un disc d’una sèrie de coses que si no les fem ara, ja serà massa tard. 2020 és l’any perfecte per treure el tipus de música que traurem nosaltres.
Heu actuat a un munt de llocs: per Europa, Estats Units, Canadà. Ara teníeu a l’horitzó Austràlia. Amb tot això de la covid, com preteneu dur a terme aquests objectius? Canviaran cap a altres horitzons?
A. Vila: La cosa està una mica malament. Per exemple, l’estiu passat havíem d’anar Austràlia, dos cops a Anglaterra, a Bèlgica i a Alemanya. Pels fets que tothom coneix tot això s’ha vist truncat.
A nosaltres ens agrada molt viatjar i, sobretot, si és amb la nostra música. Sempre diem que amb el grup cobrem en espècies, i aquestes espècies són bitllets d’avió. Tot el tema internacional està trencadíssim ara mateix. No hi ha res a fer.
Tot i això, estem en contacte amb diversa gent. Per exemple, amb els que havíem d’anar a tocar a Austràlia ens han enviat un mail dient-nos que estan interessats en nosaltres de cara a la temporada que ve. A la vegada, també tenim un contacte a Mèxic que ens està movent coses per allà. Però és clar, aquestes coses van lligades al que passi amb la situació actual.
R. Anglada: I bones notícies! Ja ens els han tornat!
G. Codern: Amb això dels viatges, el grup hem volgut fer un gir de 360° graus i seguir fent exactament el mateix que fèiem.
No és una cosa només a escala internacional. A Catalunya la cosa també està complicada. Com ho esteu vivint vosaltres?
R. Anglada: No… De fet, després de la decepció de l’abril, que teníem gira per Anglaterra i Austràlia, i ho vam haver de cancel·lar tot… Ara ja esperem que surtin els concerts que puguin, però ens centrem a treure música i fer-la arribar a la gent per internet. A fer créixer les xarxes. Almenys, que quan arribin els concerts vingui més gent i puguem demanar més caché.
Fer concerts per streaming, aconseguir donatius dels mecenes… Intentar convertir l’activitat online en, realment, una font d’ingressos que ens permeti, ja no subsistir, però almenys fer sobreviure el projecte.
M. Pérez:Potser desapareixem temporalment dels escenaris, segons com vagi. Però us podem prometre que mai desapareixerem de les vostres vides.
EL PONY PISADOR – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
Finalment, si haguessis de definir-vos amb una cançó pròpia, quina escolliríeu?
A. Vila: Com que totes les cançons que tenim tenen sonoritats tan diferents, que és una cosa buscada, és complicat triar-ne una, perquè cadascú et dirà la seva. I crec que és la gràcia.
M. Pérez: La meva cançó preferida és A Wild Trip, que és l’última cançó del disc nou, perquè sona a la música celta, la qual m’agrada molt.
R. Anglada: La meva cançó preferida és Santianna però crec que la cançó que millor defineix al Pony ésLime Scurvy
A.Vila: Jo estic d’acord amb en Ramon que la cançó que més defineix al Pony és Lime Scurvy. Però la meva preferida és Maggie May, que és la que canto jo.
G. Codern: Jo també penso que Lime Scurvy és la que més ens representa, però la que més m’agrada és L’avi Simitarra, perquè té una dansa que m’agrada molt.
R. Anglada: Abans de marxar, però, l’Adrià volia dir unes paraules.
A. Vila: Me les he estat preparant perquè sabia que tenia una entrevista. Només volia dir “Llom, lluç i llustre”.
LLUÍS PALOMA “PATINET” – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic de l’artista
#AvuiSona Lluís Paloma “Patinet”, artista terrassenc que defineix la seva música com a baroque pop, un estil derivat del pop orquestral, en el que hi barreja moltes capes de so, reverbs, editatges, variacions de velocitat, equalitzacions diferents, compressions i cintes al revés. Sense obviar la seva fixació per la tècnica del “Mur de so”, i les seves aproximacions als ritmes llatins i a la música funk.
Va buscant la creació d’un nou moviment artístic, però ens confessa que encara li queda molt per cuinar. Com a bon enginyer de gravació dóna una gran importància a l’estudi, un lloc on crear i on generar suficient informació a partir de la física del so, un concepte que considera essencial en la música.
D’on sorgeix el sobrenom de “Patinet”? Explica’ns l’origen.
Admeto ser un «gamberret» del llenguatge. Recordo quan, als meus disset anys, en una classe de castellà ens van dir que el llenguatge només havia de servir per a dir coses amb sentit, posant-nos com a exemple d’allò incorrecte la frase «Juan entró en erupción inopinadamente». Per mi va ser un flash i, a partir d’aquí, sempre he mantingut una actitud poc reverent amb el llenguatge, buscant tota mena d’algoritmes per a arribar a llocs més enllà de tota lògica.
Una d’aquestes coses és la substitució fonètica de lletres de cançons, i una vegada que ho vaig provar amb la cançó dels Byrds Wait and See, una de les frases incloïa la paraula «patinets». I vaig pensar: «Patinet»… sona bé. Seré en “Patinet”.
Quines són les teves influències i els teus referents musicals?
Reconec que ja no me’n recordo. Aquest títol era en una portada que duia pul·lulant pel meu disc dur des del 2003, i que vaig trobar per casualitat mentre buscava una altra portada entre coses que havia fet. Sí que recordo vagament haver llegit una frase de Ho Chi Mihn en un còmic fa molts anys, però és una memòria molt difusa i no era ben bé aquesta frase. En tot cas, no sóc molt fan de Ho Chi Minh.
En altres treballs cantaves, però en aquest últim que has publicat enguany has decidit no fer-ho i optar per un LP instrumental. Per què?
Un tema de cansament amb el cantar, un altre tema de com cantar amb un munt de gent dormint al voltant de la meva habitació-estudi, i un pur tema d’eficiència. Necessitava moltíssim concretar un munt d’idees, i amb el MIDI i sintetitzadors professionals puc fer tot el treball de capes que em caracteritza. A més, em costa trobar sobre què cantar, i per a cantar males lletres, prefereixo callar.
Tens pensat portar el teu nou àlbum en directe amb el teu conjunt, “Els Visitants”?
En principi no. Amb ells prefereixo tocar material amb veu solista i apte per al rearranjament. No és precisament un mal grup: tots ells són virtuosos. Sóc afortunat de tocar amb ells.
Amb ells jo toco la guitarra rítmica i els teclats. La guitarra és una part important de la meva vida, i admeto que soc un «gearhead». Fins i tot una cançó del nostre repertori parla de comprar guitarres.
El teclat el toco perquè soc l’únic del grup que té una idea de què s’hi fa, però no espereu un Keith Emerson. Els meus companys són en Marc Campins (veu solista), Marc Casulleras (guitarra solista), Albert Bonnin (baix) i Xavi Rodríguez (bateria i percussions), i volem incorporar temes d’alguns d’ells al nostre repertori, el que per a mi és genial. Els Visitants tenen vida pròpia, i a més tenim força avançada la nostra tercera maqueta, que està sonant molt bé.
Hem vist que compons, graves, mescles i masteritzes tu sol les teves pròpies produccions. Et consideres un músic polifacètic?
Aquí citaré a en Serrat quan era en Serrat i cantava a en Joan Salvat-Papasseit: «Jo no prometo res, només camino». En el fons no faig més que ocupar-me personalment de tot un procés, i no hi ha feines separades. No crec que sigui més que un enginyer de gravació amb tendència a compondre. Als estudis de mitjans dels 1960 obtenir sons era molt més meritori, tot i que crec que tots hem somniat algun cop en gravar amb una taula EMI REDD.51 i un compressor Fairchild 660 o 670.
T’agrada experimentar en el que és la producció musical, endinsant-te en característiques noves al teu estil i creant efectes sonors innovadors pel públic. Com ho acostumes a fer?
El meu mètode bàsic de treball és fer una partitura electrònica amb ordinador, i quan la tinc a punt la passo a un arxiu MIDI. Llavors, obro aquest arxiu amb Cubase, i em poso a disparar des d’allà missatges MIDI cap als meus sintetitzadors, re-gravant el resultat, instrument per instrument, cada un a la seva pista. Finalment, faig la mescla (que pot incloure efectes) i masteritzo.
De vegades gravo dues mostres diferents d’un mateix tipus d’instrument i les panoramitzo per a fer una mena d’efecte estèreo. I de vegades superposo gravacions diferents com i es tractés d’un «collage». Llavors, quan afegeixo veu és sobre una base ja acabada i mesclada, en part per un tema d’espai al disc dur, i també en part perquè hi ha vegades que he gravat la veu molt temps després que la base instrumental.
Aquestes darreres setmanes m’he posat, per fi, a gravar els meus sintetitzadors via el meu rack de compressors, sobretot un IGS Audio Tubecore 3U de vàlvules, capaç, entre altres coses, de fer compressió paral·lela. En base a això, de vegades provo algun sintetitzador nou (per exemple, un Roland Boutique D-05), o alguna tècnica de «chorus» per a la veu.
Si produeixo a algú altre solc ser molt més aventurat, i acabo fent muntatges força il·lògics simplement per a obtenir nous sons, com a la versió de Nadie del tema Holesde Mercury Rev.
LLUÍS PALOMA “PATINET” – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic de l’artista
Hem vist que tens oïda absoluta! Què suposa això? Quins avantatges et comporta a l’hora de compondre i analitzar obres musicals i sonores?
He llegit en algun lloc que té a veure amb la memòria, però ha de ser alguna cosa més. També que té a veure amb una diferència de mida dels lòbuls temporals, el que té més pinta de creïble. Jo crec que he acabat essent compositor degut a això (i a escoltar a Philip Glass amb tretze-catorze anys d’edat), i certament m’ha ajudat molt a compondre i a analitzar obres d’altra gent. Però només he après totes les implicacions amb el temps.
Quan era petit, ni sabia que tenia aquesta oïda. Em pensava que tothom escoltava com jo. Ha estat només gradualment que he observat a gent amb unes dificultats ridícules per a desxifrar què estaven sentit, fins al punt que m’agradaria pitjar un botó i que tothom tingués una bona oïda musical. A la vegada que em pregunto què deuen sentir algunes persones quan escolten música, i això em pot ser una limitació: no sé com compondre per a ells.
Què et va portar a estudiar enginyeria de gravació? Creus que és necessari, per a tot compositor, que en tingui uns coneixements bàsics avui en dia?
Necessari i imprescindible. De fet, el coneixement convencional ens diu que saber solfeig és saber música. Però veig a molta gent que sap solfeig i que literalment no sap què es fa. Per exemple, als estudiants d’un instrument al conservatori se’ls ensenya a llegir una partitura i tocar-la, i arriben a ser molt bons en això, però cap d’ells no sap per què allò que toquen sona bé. Únicament et deixen anar tota una cantarella sobre emocions i cels blaus que és el que els han ensenyat.
Bona part del problema ve que el solfeig és un sistema que existeix des de fa més de quatre cents anys, quan se sabia molt poc sobre el so com a fenomen físic, i així hi ha elements del so que no es poden notar. Pots indicar que una part és per a piano, però com apuntes un passatge de síntesi FM atonal via un «Ring modulator»? I com apuntes música basada en afinacions no temperades o basades en intervals diferents que la octava dividida en dotze semitons? El problema d’una nova notació és trobar una manera d’apuntar-ho tot d’una forma pràctica, i el handicap d’una notació tan antiga com la que fem servir és que molts músics no arriben a ser conscients del que fan.
Recordo un concert en una escola de música on les parets estaven plenes de frases de grans compositors parlant com nens de parvulari. Era depriment. Jo mateix em vaig sentir un ignorant quan vaig començar a compondre a catorze anys, i els meus estudis intensius a Crash de Manresa amb vint-i-dos anys van ser un intent meu, amb el temps fructífer, d’aprendre com funcionava el so: harmònics, fase d’ona, dispersió del so en un espai… I tot el que faig és aprofitar la física de molt pocs elements sonors per a generar molta informació. Hi ha molta més música a Dream House de LaMonte Young o a Four Organs de Steve Reich que a moltes de les obres típiques de música clàssica convencional. No és que negui la possibilitat de reaccionar de moltes maneres, també emocionals, davant la música, però recordeu que l’oient és al final de tot de la cadena, i que les seves reaccions són individuals i imprevisibles.
Així, doncs, em centro simplement a construir un so, donant llibertat a l’oient. I construeixo aquest so emprant l’estudi d’enregistrament. Però és possible construir sons en directe, per exemple, en improvisacions col·lectives com les d’AMM. Sobre mi, ho puc resumir en què soc el divertit que, mentre l’altra gent es queixa que l’habitació sona apagada i no se sent bé, vaig i moc les cortines per a que l’acústica sigui més brillant.
També compons per a música coral. D’on ve la teva passió pel cant? Quan i com estrenaràs les obres que has escrit?
Tant com passió… Però hi ha una història interessant aquí: no vaig buscar el cant, ell em va trobar a mi. Des dels sis anys vaig assistir a classes d’una «cosa» anomenada «Sembra», el «pet project» de la pedagoga terrassenca Beneta Trullàs (1913-2012) per a formar les noves generacions de músics clàssics terrassencs (molts dels que van passar per allà han acabat essent professors al Conservatori Professional de Terrassa). El cas és que el maig de 1990 una de les professores, na Rosa Ribera, va muntar la Coral Jovenívola de Sembra, i hi vaig estar tres anys, fins a fer el salt a la Massa Coral de Terrassa el setembre de 1993 (una de les finalitats de la Jovenívola, segons vaig saber després). A la Massa hi porto cantant des d’aleshores, i és un dels llocs on sóc benvingut, cosa que agraeixo.
A la vegada, en algun moment vaig cantar com a reforç als Estudi XX Cor de, precisament, la Rosa Ribera. El tema d’estudiar cant? Cantava fatal (anys després vaig descobrir que era un tema d’envà nassal que m’impedia projectar la veu), i per a millorar-ho vaig estudiar primer de manera privada amb en Carles Ortiz, i llavors al Conservatori amb la Montse Solà i (majoritàriament) amb la Maria Mateu, completant l’ensenyament avançat de Cant.
Una altra cosa són els ànims: vaig haver de fer tantes audicions, tants concerts, tants assaigs… que prefereixo deixar parlar a la meva maquinària. En tot cas, la meva motivació per a compondre per a coral és la Massa Coral: l’any passat vam estrenar un breu «Sanctus» per a cor mixt, piano i baix elèctric, i hi ha un parell més d’obres a la cua, totes breus. Més una obra per a piano i veu solista que he compost aquest 2020 per a, precisament, na Maria Mateu, una excel·lent cantant.
Hem llegit que has patit bullying escolar massiu, quan eres petit, i que al cap d’uns anys vas ser diagnosticat amb esquizofrènia indiferenciada. Com t’han influït aquests dos factors en les teves composicions musicals al llarg de la teva vida?
No per a bé. Vull aprofitar per a desmuntar el mite que els diagnòstics en salut mental duen directament a la creativitat. En el meu cas va ser a l’inrevés, quan vaig tocar fons em vaig descobrir incapaç de crear, i vaig patir molt per això. Mentre que un cop sortit del pou és quan funciono i entrego feina. En tot cas, tinc contacte amb més gent del col·lectiu, i això ha estat molt bo per a mi. Sobre el «bullying», sóc un supervivent.
FOTOGRAFIA REALITZADA PEL LLUÍS PALOMA “PATINET” – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic de l’artista
A més de músic, també ets un apassionat de la fotografia. Com combines ambdues disciplines artístiques?
De tant en tant surto de casa amb una vella càmera rèflex digital i fotografio. En realitat, un cop domines prou com per a fer que la càmera faci allò que necessites que faci, la fotografia és «found art», una oportunitat per a aprendre a mirar.
De moment tinc muntats en pdf dos volums de fotografies fetes a la meva Terrassa natal, inèdits. No són les típiques fotografies dels grans edificis i monuments, sinó fotografia pura, una mica a la manera de Lee Friedlander, Robert Frank o Vivian Mayer, els meus fotògrafs favorits. Són imatges desconcertants i plenes d’informació. Tot i que la llei actual m’impedeix de fer el tipus de fotografia plena de vida que m’agradaria fer. Com a conseqüència em surten llibres molt solitaris. Espero que algun dia aquesta situació s’acabi.
També escric, tot i que aquí no tinc cap llibre conclòs, i fer-ne almenys un és un projecte meu pel futur.
Finalment, si haguessis d’escollir una cançó pròpia perquè et definís, quina triaries?
La dolça torradora en la primavera del ‘65…, la darrera cançó del meu primer àlbum, el Corrupció. Sempre la definiré com el meu «single» de setze minuts, una cançó amb un munt d’editatges que no obstant flueix i es percep com una unitat, mentre la lletra parla dels meus primers impactes culturals.
Tot i que reconec que em va cridar l’atenció en el seu moment que una cançó sobre felicitat fos percebuda com a dramàtica. Potser pels versos: «era el temps de l’hora màgica,/quan el refugi semblava etern». En tot cas, amb ella vaig trobar el meu so.
RIKUS – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
#AvuiSona en Rikus, un grup de música i animació per a tota la família, on l’element principal és la xerinola de la bona i la diversió amb música moderna, enèrgica i alegre. Però sense oblidar les festes nostrades. És per això que moltes de les cançons del grup tracten de la nostra cultura com Festa Major, on hi col·labora El Pot Petit, o La castanyada d’en Rikus, en honor a la festa de la Castanyada.
Qui s’amaga darrera de la barretina d’en Rikus?
Darrere d’en Rikus hi ha l’Enric Canosa, un mestre de música i un actor. Sóc una persona divertida que, després de ser pare i que molta gent m’animés, vaig decidir, fa ja cinc anys, començar a fer saltar la barretina.
En Rikus és un pastor de la muntanya que baixa amb la seva guitarra i la seva barretina per fer ballar als més petits de casa (i als més grans també!). D’on va sorgir la idea d’adoptar aquest personatge? I perquè el vau batejar amb el nom de Rikus?
Des del principi volia crear un personatge que fos proper a la natura i a la muntanya. Calia que fos una mica esbojarrat i que tingués essència pròpia, per això vaig triar un pastor de xais.
El nom de Rikus va sortir després de valorar altres noms que, lamentablement, ara ja no recordo. Però Rikus era fàcil de recordar i molt proper al meu nom, Enric. De fet, molta gent ja em diu Enrikus.
Després d’haver format part com a guitarrista i baixista de diferents agrupacions musicals, quines peculiaritats té fer música infantil a l’hora d’encarar un disc o un concert?
El públic infantil és súper exigent. Si no els agrada el que veuen i el que escolten, marxen sense cap mena de remordiment. Són molt sincers.
Al principi, va costar trobar una fórmula per captar la seva atenció durant cinquanta o seixanta minuts. De mica en mica, vas provant i trobant el què funciona i el que no.
Quines són les vostres principals influències com projecte musical?
Vinc del món de l’escoltisme. Allà hi vaig créixer i vaig escoltar molta música “kumba“. De fet, la primera idea del disc era seguir aquesta línia. Després de parlar-ho molt, vam optar per una línia més moderna, barrejant estils diferents com el rock o el reggae amb bases electròniques.
Creieu que hi ha una música exclusiva per infants, o penseu que aquesta cada cop s’ha tornat més en una música familiar on els pares comparteixen el vincle d’assistir a un concert amb els seus fills?
Nosaltres apostem per fer espectacles familiars. Això vol dir que la música i les dinàmiques estan pensades per tota la família. Volem que les famílies passin una hora rient, saltant, ballant juntes i que, per un moment, deixin de banda totes les preocupacions del dia a dia.
RIKUS – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
A finals del 2019 vau publicar el disc CANÇONS AMB BARRETINA. Com ha estat el primer any després de la publicació del disc, sobretot amb les limitacions que ens ha imposat la pandèmia de la covid19?
Després de la primera sotragada del confinament, estàvem molt espantats pel futur que se’ns presentava. Al final, però, després de treballar molt i molt dur, estem súper contents de com ens ha anat i de l’acollida que ha tingut el nostre disc.
Tot i ser un any difícil pel tema de la covid 19, durant aquest estiu no hem parat. Hem fet uns trenta concerts en dos mesos. A més, estem a punt de fer la segona tirada del CD i, de mica en mica, anem fidelitzant un públic que ens comença a seguir.
Heu tocat en algun dels festivals en streaming que s’han fet durant el confinament? En quin/s? Com ha estat l’experiència?
No hem tocat en cap festival fet en streaming però sí que hem fet concerts per les nostres xarxes. Durant el confinament, un cop per setmana fèiem una mica de xerinola. Ens hi sentíem obligats moralment. La situació era esperpèntica i els infants necessitaven moments de diversió i alegria.
Com a experiència… Buff… No hi ha el contacte amb el teu públic, ni veus les mirades, ni sents els riures… És molt fred. Com a la plaça, no hi ha enlloc!
Vivim en un món on cada cop més coses estan digitalitzades. Tant, que a vegades sembla que només “existeixi” vida a Internet. Creieu que es poden fer espectacles com els vostres, que van destinats a infants sense tenir-los davant ni interactuar de manera física amb ells?
Jo no ho compro gens! Creiem que la música ha de ser en viu, que vol dir sentir-la directament. Els jocs i les cançons estan fetes i pensades perquè els infants hi siguin presents.
Això que hem fet durant aquests mesos ha sigut per sortir del pas tots plegats. Ara, el que hem de procurar és que hi hagi unes bones programacions d’espectacles familiars a tots els pobles.
El sector de la cultura i els espectacles va sortir a reivindicar-se el passar 17 de setembre perquè consideraven que les arts escèniques es veuran greument afectades per la situació de pandèmia – i conseqüent crisis- que estem experimentant. A vosaltres, a títol personal i com a formació musical, com us ha afectat?
Tal com hem dit abans, hem fet un estiu bo però ens han anul·lat un munt de festes majors i de bolos. Gairebé uns vint. Sabem que hi ha companys que ho han passat molt malament.
Portem poc com a professionals en aquest món, però crec que les companyies estan fent una feina excepcional, amb un nivell d’exigència alt. Estan fent espectacles increïbles i creiem que no es valora prou el sector en general.
Creieu que la música infantil notarà més l’impacte de la crisi sanitària i econòmica o que pel contrari té un públic fidel que hi continuarà assistint?
En aquest futur que ens ve, tot està per veure. Veurem com reaccionen els programadors i els ajuntaments i veurem també com reacciona el públic. Esperem que aviat a les places s’hi tornin a sentir riures i cançons.
Quins plans de futur teniu com a projecte, tot i el complicat horitzó que es preveu en els pròxims anys?
Ara com ara, volem fer un pas endavant en tots els aspectes: fer créixer el nostre espectacle VISCA LA FESTA, fer créixer les cançons, la companyia, les xarxes, els videoclips…
Volem arribar a més públic sobretot de fora de la província de Girona. Una cosa sí que tenim molt clara: hem de treballar molt i molt!
Si haguéssiu de triar una cançó vostra que us defineixi al 100%, quina escolliríeu?
Si haguéssim de triar-ne una seria La castanyada d’en Rikus! Aquesta cançó ens va marcar el camí a seguir. Visca les Castanyes!! Visca les Castanyades!!!!
Com formar un grup de música? és el reportatge audiovisual resultant del Treball de Recerca de Batxillerat que va realitzar un dels directors del nostre mitjà, en Marc Serrano, durant el curs 2015-16!
Quatre anys després, estrenem en exclusiva aquesta producció que compta amb diverses claus per formar un conjunt musical, explicades a partir de la pròpia experiència de l’autor i d’un seguit d’entrevistes que no us deixaran indiferents. Els Catarres, els Buhos, la Mireia Vives i en Boarja Penalba, AlQuadrat, l’Helena Morén (periodista de la revista Enderrock), en Pinyu Martí, i Footsteps hi diran la seva, mentres que en Marc farà un repàs de la seva estada a K-Liu com a un dels membres fundadors.
Un reportatge idoni per a tots aquells/es que estigueu dessitjant crear un nou projecte musical emergent, o simplement per a aquells/es que us sentiu atrets per aquesta temàtica.
PD: Alguns dels cairons del reportatge són erronis. Així, doncs, on hi posa “Helena Morena, cap de redacció de la revista Enderrock”, hi hauria de posar Helena Morén, periodista d’Enderrock. A la vegada que, allà on posa “Sense Nom Music Band, grup de música sitgetà, de l’estil rock alternatiu”, hauria d’aparèixer Footsteps, grup de música sitgetà (conjunt que, en el moment de la realització de la producció audiovisual, encara no comptava amb nom propi). Disculpeu les molèsties.
ARC DE TRIOMF – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
#AvuiSona Arc de Triomf, un grup festiu que es llança al panorama musical català amb ganes de menjar-se el món. El grup, de rock mestís, està integrat per en Noel, en Victor, en Joan, en Nestor, l’Albert i els germans Olek i Wojtek Burek, als que tenim el plaer d’entrevistar aquesta setmana.
El nom d’Arc de Triomf crida molt l’atenció i és molt cridaner. Com se us va acudir? És veritat el que comenteu als vídeos, que heu anat realitzant per presentar a la banda, que vau passar pel davant de l’Arc de Triomf de Barcelona i us vau il·luminar?
Wojtek Burek (veu i guitarra): No! Aquesta és l’explicació que vam donar als vídeos per jugar una mica amb el nostre ideari com a banda, juntament amb el públic. D’aquesta manera podíem dir a aquell o aquella que ens preguntés al respecte: “Què no has vist els vídeos?”. (riuen)
Olek Burek (veu i baix): Jo trobo que l’arc de triomf de Barcelona és una mica el punt central de tota la banda. Tenim una cançó que es diu Carrer Marina, en honor a aquest carrer de la ciutat comtal, en el que ens hem passat més de mitja adolescència sortint de festa i que es troba a prop d’aquest monument. Sense oblidar que el nostre lloc de treball s’hi troba al costat… És un punt central, és com el punt neuràlgic de tota la nostra activitat. I, ara mateix, si passeges per on es troba l’Arc de Triomf i el parc de la Ciutadella de Barcelona, pots veure tota la vida que s’hi genera: hi ha músics, ballarins, tribus urbanes…
W.B: És que es podria dir, fins i tot, que és la nova Rambla!
O.B: A més, el nom d’Arc de Triomf sona bé per un grup de música. I és que era difícil trobar alguna altra cosa que ens identifiqués com a conjunt i que estigués tant present en les nostres vides.
W.B: Cal afegir, també, que l’Arc de Triomf al qual fem referència és l’únic que no té cap mena d’origen bèl·lic.
Com dèiem, us vàreu presentar a través d’una sèrie de vídeos, anomenats “La història d’Arc de Triomf”, on els germans Burek, venedors de mitjons, explicàveu d’una forma satírica i molt entretinguda els orígens de la banda. Com se us va acudir fer aquest tipus de promoció? Per què?
W.B: Això va sortir perquè, al ser un grup de formació nova volíem que la gent ens conegués com a persones, no només a través de la música sinó que diguessin: “Ostres, darrere d’aquest grup hi ha unes persones amb una personalitat en concret”. I trobem que està bé presentar-nos d’una forma una mica satírica i amb una mica de conya…. Hi ha gent que s’ho ha pres molt seriosament. El primer capítol és punyent, entra fort. Volíem que la gent ens conegués una miqueta. I és que, realment, tot plegat és cert. A allò que ens dediquem a fora de la banda sí que és una empresa de moda -concretament, de mitjons divertits i originals-. Volíem que quan la gent passés per davant de la nostra oficina digués: “Mira! Realment estan aquí!”
O.B: És això! Al final, passes per davant de la botigueta de mitjons i aquí ens trobes si ens enganxes en l’horari.
W.B: Jo trobo que això dona una certa personalitat. Potser el trompetista o en Bioska no són cambrers, però formava part de la conya.
O.B: A més de la presentació, hi ha altres capítols que expliquen el perquè el grup es diu així, o quins en són els membres. La gràcia de tot això era continuar i seguir fent més capítols, però clar, amb tot això, el projecte s’ha quedat parat. Ens sap molt de greu, perquè a la gent li estava agradant moltíssim. Jo crec que ho podrem reprendre un cop tinguem concerts, ja que el pròxim capítol tractaria, justament, del concert de presentació.
Quines són les influències principals del conjunt?
O.B: Això sempre ens ho pregunten però, com a músic, quan escoltes música, aquesta sempre és molt variada. Quan ets adolescent, t’encaselles una miqueta més en un estil de música, escoltant tres o quatre grups en concret, però després creixes i t’adones que t’agrada des del rock fins a l’ska i el reggae. Arc de Triomf és una mica una barreja de totes aquestes mescles de tots els membres del grup. De tot allò que escoltem. A en Joan, per exemple, li encanta John Mayer. I segurament Arc de Triomf no serà John Mayer, però si que sempre hi haurà aquell moment de dir que una cançó la fem d’un estil en concret en relació amb els gustos de tots els membres del grup. Així que cada persona, i cada estil, hi aporta el seu granet de sorra.
Hem pogut observar, Olek i Wojtek, que aquesta no és la vostra primera formació, sinó que ja presentàveu rodatge previ en altres formacions com Daylight i No Way Out, conjunts amb un estil diferent del d’Arc de Triomf. Què us ha portat cap al rock, pop i ska en català?
W.B: Daylight va ser el nostre projecte d’abans. Era una banda de punk-rock i era com el nostre fillet. Això ho comences quan tens setze anys i després vas creixent. Ho vam fer prou guai i ens va donar l’oportunitat de girar per fora de la península. Està molt bé això de tocar per la gent estrangera i cantar en anglès, però, sent catalans, al cantar en aquest idioma no pots expressar sempre tot el que tu vols. Sempre et queda aquella espineta clavada de dir “vale, estic viatjant molt, però m’agradaria tocar per la meva gent. Per la gent del poble”.
O.B: No érem profetes a la nostra terra. A mi m’encanta poder actuar al nostre poble. Per exemple, ara hem tocat a la Festa Major de Vilassar de mar – que es va celebrar en un format virtual – i és un orgull fer-ho per la gent amb la qual has crescut i la que realment més t’importa.
Nosaltres no som estrictament d’aquí però volíem fer un canvi i encetar un nou projecte, que ens feia moltíssima il·lusió. Nosaltres no fem música per res més que per les ganes de pujar a un escenari o per la il·lusió que ens fa crear nova música. Arc de Triomf és una nova manera d’expressar-nos. Encara que som d’origen polonès, el català sempre ha sigut la nostra llengua.
La resta de components també presenten un rodatge previ, en conjunts com Bipolar i Abril, i en general heu arribat a fer concerts al Japó, a la Xina, a Rússia i a diferents zones d’Europa. Com és que amb aquest currículum no havíeu arribat a sonar amb més presència als Països Catalans?
W.B: La veritat és que sí que havíem sonat bastant, sobretot amb una cançó que es diu My seventeen. És un tema en anglès que ens va agafar Radio Flashback i va estar sonant moltíssim. Ens feia molta gràcia, perquè la gent taral·lejava la nostra cançó, però no ens relacionava amb un grup català i es pensava que érem un grup estranger. Llavors vam pensar que alguna cosa no funcionava, ja que estàvem fent una cançó en anglès i, després, la gent ho escoltava i creia que es tractava d’un grup americà, quan en realitat érem d’aquí.
O.B: En canvi, ara és molt fort. Per Sant Joan vam estar a una revetlla i vam posar una de les nostres cançons i la gent se sabia la lletra. Te la podien cantar des del principi fins al final! I això mola moltíssim.
W.B: La resta són experiències. Poder viatjar és meravellós.
O.B: I no descartem amb Arc de Triomf marxar i tocar a l’estranger, perquè la música en català és 100% exportable. Bandes com, per exemple Berri Txarrak, que van fer gira per tot el món, corroboren que realment cantar en un idioma com el català és perfectament factible, a més que no deixa de ser una llengua en la qual ens sentim còmodes cantant i amb la que ens podem expressar lliurement per tot el món. De fet, ja ens han sortit ofertes, per exemple, a Itàlia. No ens posem el límit de tocar només a Catalunya i als Països Catalans. Si no que intentarem, si pot ser, tocar per on ens deixin.
Wojtek i Olek Burek D’ARC DE TRIOMF – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
Vosaltres dos, Wojtek i Olek, sempre heu sigut cantants? O us heu anat animant al llarg del temps i ara heu decidit que, a més de necessitar un instrument als escenaris, també necessiteu un micròfon?
O.B: Amb els altres grups no érem cantants principals, en un inici. Però, a Daylight, per exemple, un dia va marxar el que era el cantant, i nosaltres sense voler vam anar agafant el seu rol. I, ostres… no sonava malament la cosa.
W.B: A més, amb el meu germà ens conjuntem molt bé les veus. I, escolta’m, quan tens el micròfon i ets tu qui està cantant les cançons que al final has compost, penso que és un poder meravellós. L’energia que desprendràs cap al públic no serà la mateixa que la que desprendria algú altre que interpretés la teva cançó. Ningú defensarà els teus temes com tu mateix.
O.B: Al final, molts cops, no es tindrà la millor veu del món, potser. Però és qüestió de transmetre el missatge que es vol transmetre.
Com us han afectat tots aquests dies de confinament a escala musical? Creieu que us han servit per a inspirar-vos més o us han aixafat la vostra creativitat?
W.B: Molta gent s’ha agafat això com unes vacances per mirar la televisió. Per nosaltres, en canvi, han sigut unes vacances de guitarra. A més, nosaltres, tant el meu germà com jo, som bessons i vivim junts. Així que com estàvem tancats a casa vam decidir estar component moltíssim i, la veritat, és que hem après de la situació. Hem fet moltes covers, com unes catorze o quinze versions d’altres grups que anàvem publicant a l’Instagram i a les xarxes socials. Hem millorat com a músics perquè hem tingut moltíssim temps per tocar i això ens ha servit per crear contingut. Hem aprofitat el temps que dedicaríem d’altra forma als concerts que hem deixat de fer.
O.B: Les noves lletres parlen de totes aquelles coses que no fèiem en el confinament, perquè s’havien convertit en una mena de quimera. Ara, estem aquí, a la merda. Però és cert que no puc sortir de casa i no puc fer gaire cosa, però mentalment em munto unes històries al meu cap. Una pel·lícula en la qual tot és diferent. I gràcies a la composició, és el que hem fet durant aquest confinament.
Abans que es declarés l’estat d’alarma – i la consegüent prohibició de fer concerts de gran aforament- teníeu a l’horitzó una sèrie de concerts de presentació, com el que s’havia de celebrar a Barcelona el 18 de març, i que vau aplaçar posteriorment pel 20 de maig. Intentareu continuar la gira que teníeu prevista abans del confinament, juntament amb el concert de presentació que al final fareu el pròxim 21 d’octubre?
W.B: Dos dies abans del confinament total estàvem assajant el concert. Estava tot preparat. Ho veiem com que venia el llop, però no ens ho estàvem creient gaire. Però de cop vam veure que tot anava de debó. En un principi pensàvem que això al maig ja hauria passat.
O.B: Un dia abans del confinament estàvem de “promo” a Europa FM, perquè acabàvem de treure el disc a finals de febrer. I és clar, just el dia abans de l’estat d’alarma, a l’entrar a la ràdio amb un grup de persones sencer, tothom es van alarmar que estiguessin tan junts. Hi havia una mica de confusió. A nosaltres, això ens ha agafat enmig de l’estrena del projecte.
W.B: Teníem 24 concerts tancats i confirmats. Però això era al març. Durant abril i maig s’hagueren confirmat bastants més. Per una banda que just començava era una il·lusió increïble. Començar amb 24 concerts és molt guai i és una forma molt maca de presentar aquest disc que hem treballat durant dos anys. Però ha passat el que ha passat i no som els únics artistes que s’han quedat sense concerts. Tirarem endavant. L’últim concert que ha caigut ha sigut un que havíem de fer a Andorra i això que volíem presentar-nos com el primer grup català que es presenta internacionalment, perquè Andorra es considera internacional. (riuen)
O.B: De fet, és una pena. Tot el grup estava superultra-motivat. Nosaltres, quan vam començar amb Arc de Triomf no teníem cap mena d’expectativa, perquè això ho fem per amor i de tot cor, però sense pensar en anar a un escenari gran. Només volem tocar. I tampoc esperàvem que ens agafés el management que ens ha agafat, però hem tingut moltíssima sort. I veure com després s’anaven confirmant concerts era increïble. Però pensem que si han caigut, no són els únics dins de la indústria musical…
Heu tocat en algun dels festivals en streaming que s’han fet durant el confinament? En quin/s? Com ha estat l’experiència?
W.B: Sincerament, nosaltres som zero fans d’això, perquè creiem que Arc de Triomf és un grup nascut molt pel directe, de cara a les festes majors i per animar a una gent que està molt junta a la plaça del poble i amb un parell de cerveses a sobre. I això amb un format digital no ho pots tenir. Ara mateix, fer un concert via streaming, quan la gent pot estar al bar, no té molt de sentit per nosaltres. Ho hem fet un cop perquè ha sortit l’oportunitat que ens va oferir Vilassar de Mar i ens ha agradat. Però l’experiència no és guai, perquè justament el que mola i el que volem sentir és a la gent a prop.
O.B: Després, cal dir que això de fer concerts en streaming per Instagram té una banda fosca. La cultura també té un cert valor i els músics i tot el sector cultural s‘ha reivindicat en contra dels streamings gratuïts. Ara els músics i tota la indústria estava esperant una temporada que no ha tingut. Hi ha hagut una desfeta econòmica per tot el sector cultural, no només pel que fa a la música, que ja ha sigut prou forta. Trobem que s’ha de reivindicar moltíssim la música en directe. Quan torni de veritat la gent ha d’anar als concerts. No només al concert del poble.
W.B: Ni només del grup més gran. També que vagi a veure un grup que potser no és tan gran, o a artistes emergents.
O.B: Que la gent comenci a consumir. Si els artistes han fet aquests concerts en streaming per entretenir a la gent i per oferir una mica de contingut quan les coses estaven malament, cal que la gent després s’involucri amb els i les artistes, perquè aquests i aquestes estan patint.
W.B: Per exemple, nosaltres hem estat treballant, entre una cosa i una altra, dos anys per treure Arc de Triomf. I al final es una certa inversió, a part d’il·lusió. I quedar-te sense els concerts és un cop dur. Esperem que la gent respongui. Veurem què passa en els pròxims mesos… Però el bon rotllo i el positivisme no es perd mai. Som persones positives, sempre amb un somriure.
O.B: Tant de bo fem el concert més petit a la sala més petita i siguem quatre gats. Això ja ens faria molt feliços, perquè la nostra droga és la música i tocar en directe.
Durant aquests mesos també heu penjat a les xarxes diferents versions en acústic dels vostres temes. En algun d’ells, com a Perdre el rumb, vau convidar a l’Aitor Cugat, cantant de Xeic!, a cantar amb vosaltres. Com va sorgir la idea? Amb quin artista més us agradaria col·laborar pròximament?
W.B: Durant el confinament, l’Olek es va fer bastant amb l’Aitor.
O.B: Sí, perquè l’Aitor és un tio molt ben parit. El veus i ja ho sembla. Però quan el coneixes dius “encara és més ben parit”. I un dia li vaig comentar si li molaria col·laborar amb nosaltres, i la veritat és que em donava una mica de respecte perquè, vulguis o no, la trajectòria de Xeic! és llarga i ells són una gran banda. Jo els admiro molt. I ens va dir, de seguida, que sí a la col·laboració. I vam flipar. Això és una cosa que em mola molt de l’escena catalana, ja que és molt amigable. Els grups es porten molt bé entre ells, i no hi ha gaires enveges. Quan Arc de Triomf vam entrar a l’escena catalana, gent com Txarango, que és un dels grups més grans del país, Segona Mà o Suuens van donar la benvinguda.
W.B: Volíem fer coses amb altres artistes de l’escena i ha funcionat super-bé. A la gent li han encantat les versions, i ho hem fet fins que hem notat que ja no era el moment. Nosaltres no ens volem dedicar només a fer covers o col·laboracions amb altres artistes. També ens agrada fer la nostra pròpia música .
Quins plans de futur teniu pensats com a banda, a pesar del complicat horitzó que es preveu en els pròxims anys?
W.B: Són secrets, no us els puc dir! (riuen). Plans n’hi ha moltíssims. De fet, el passat divendres 19 de juny vam estrenar nou single i videoclip: L’estiu torna de nou. A la vegada l’àlbum de Nascuts per molestarsegueix allà, encara el seguim presentant. Estem tenint molt de suport per part de les ràdios, cosa que agraïm moltíssim, ja que estem sonant en moltes cadenes catalanes amb aquest últim single… Tot plegat és flipant! Fa mig any que vam començar, estem trinant i no ens ho creiem!
O.B: Però, bàsicament, els principals plans són presentar el nostre àlbum debut i, si pot ser, als escenaris. El primer concert que tenim al cap és el de presentació, el dia 21 d’octubre a la Sala 2 de l’Apolo, al qual esteu convidats a venir.
El fet que vosaltres, els germans Burek, sigueu els líders del conjunt i sigueu d’origen polonès, us ha fet pensar en arribar a cantar en aquest idioma? I en internacionalitzar-vos més, com els grups anteriors en què estàveu?
W.B: Jo trobo que el polonès és una llengua preciosa, i cantar en aquest idioma és una cosa que no descartem. És bonic, però cal dir que sona fort. A veure qui s’anima a rimar-hi. (riu) M’encantaria fer una cançó que fos mig-mig, però per quedar-me amb la gent. D’aquesta manera podríem dir alguna frase que digués alguna cosa molt forta i no passaria res. Alguna cosa que pogués ser il·legal.
ARC DE TRIOMF – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
El vostre debut discogràfic s’anomena “Nascuts per molestar”. Però, què us molesta a vosaltres, Arc de Triomf?
W.B: Ens molesten moltes coses! No som d’aquells que ens queixem moltíssim, però hi ha quelcom que ens arriba a molestar força, com ara la indiferència. Hi ha molta gent que, ara mateix, no li importa res. Que van passant per la vida allà, com si no estigués passant res pel seu voltant. En general ens molesta la gent conformista. Nosaltres estem super en contra d’això. La banda en si ens sentim com que hem nascut per molestar. Si nosaltres hem de fer un canvi o queixar-nos de les coses que no ens agradin, ho fem. Jo crec que a través de les queixes s’aconsegueixen les coses.
O.B: La reivindicació! És important la reivindicació constant, perquè vivim en una societat molt imperfecta, i si volem anar cap a millor, s’ha de combatre tot allò que trobem que sigui injust i que formi part més del passat que de l’actualitat; des del feixisme, a l’homofòbia, i de més. És a dir, cal posar els peus a terra i dir, a vegades, les coses tal com són per canviar. No quedar-nos callats. I si crema un contenidor, doncs no plorar. (riu)
La vostra música denota alegria i festa, però també compta amb un toc revolucionari per lluitar per un món millor. Quin és el missatge conjunt de l’agrupació?
W.B: Portem sempre a sobre el Carpe Diem. Tenim una cançó, que es diu A la merda, que ens identifica moltíssim. I escolta, mira, tu no saps com aniran les coses. Així que, què tal si aprofites i et mires, ara mateix, com ets i disfrutes? Un no sap el que pot passar. Llavors, la cosa va una mica per aquí: vivim la vida “a tope” avui, i demà les conseqüències ja les patirem.
O.B: De fet, ja ho hem vist amb el confinament. En lloc de lamentar-nos, és més beneficiós anar a buscar el millor de tu, i treure el millor de tu per ser feliç, perquè, vulguis o no, tot això de planificar massa molts cops s’estronca per qualsevol fet fortuït. Nosaltres, en lloc de pensar a compondre en un futur, pensem a compondre ara, i d’aquesta manera sentim que estem aprofitant el nostre temps.
L’abril del 2019 vau enregistrar un directe a Rockaway Studios. Es tracta d’un concert o d’una proposta especial, com una versió en acústic dels vostres temes? Quan el podrem veure i per on?
W.B: Mira, et seré sincer. És un directe que vam rodar abans de publicar el disc, del qual només teníem tres cançons enregistrades. Volíem provar, a veure com sonava tot plegat en directe, i vam decidir parlar amb el nostre amic Raul Artana de Rockaway Studios perquè ens gravés interpretant alguns dels nostres temes. De fet, la idea va sortir a partir d’una conversa de What’s App, i no vam dubtar ni un segon en anar a Castelló, a on es trobaven els estudis.
O.B: Ara mateix, tenim dos temes en vídeo que hem de publicar, però estem a l’espera per veure quin és el millor moment, que segurament serà a mitjans de juliol.
W.B: Serà l’excusa perquè aquella gent que no ens hagi pogut veure en directe, puguin veure l’energia que desprenem en un concert.
Heu publicat tres videoclips (pels temes El carrer Marina, Per un món i L’Estiu torna de nou) i diversos videolyrics (per la resta de temes de l’àlbum). Teniu pensat publicar-ne algun altre de nou d’aquí poc?
W.B:Més vídeos encara!? (riuen) Mira, amb mà al cor, ara mateix no crec que tinguem més videoclips d’aquest disc. L’única cosa que podem fer són videoblogs amb contingut nou sobre l’àlbum de Nascuts per molestar, com per exemple alguns que parlin dels concerts. Que es pugui conèixer a la banda a través d’aquest seguit de capítols que estem fent. Això és el nostre pròxim objectiu audiovisual que volem fer. Tenim preparats els dos vídeos de Rockaway Studios mencionats anteriorment, però volem aportar, també, contingut diferent.
O.B: Alguna cançó exclusiva, també, potser cau. Això no ho descartem.
Esteu preparant algun pròxim treball, per sorprendre el públic amb nou material en aquests temps confusos de post-pandèmia?
W.B: Exclusiva: Sí! (riuen) Som un grup que estem en constant moviment, i que mai deixem de fer coses. Tenim una calaixera plena d’idees. Així que, a la mínima que puguem, farem cançons noves i les publicarem. Realment, un dels objectius del grup és ser una banda dinàmica.
ARC DE TRIOMF – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
Finalment, si haguéssiu de triar una cançó vostra que us defineixi al 100%, quina escolliríeu?
W.B: Ostres, és que això depèn de qui li preguntis!
O.B: És clar! A mi m’ho preguntes, i jo, si hagués de definir la banda, parlaria de Tornarem, que és la cançó que obra el disc i que és tota una declaració d’intencions de per on vol anar Arc de Triomf. Tot i això, personalment, una cançó que em defineix més a mi és A la merda. Me la posaria cada matí al despertar, és com un himne.
W.B: A l’hora de parlar del conjunt jo també diria Tornarem, que és una cançó super-positiva, molt alegre, amb moltíssima energia… L’altre dia vam estar assajant després de molt de temps sense haver-ho pogut fer i, sincerament, va ser increible.
O.B: És que ens ho passem molt bé tocant en directe. Quan la gent ens vegi podrà veure i dir: “Ostres, cançons com Tornarem o A la merda són cançons molt festives i representatives del que són Arc de Triomf”. I la veritat és que fa molta ràbia no haver pogut fer cap concert encara, tot i que entenem perfectament les circumstàncies del moment. Amb altres bandes que ja han actuat, el públic ja ha pogut observar com sonen i ja tenen una idea al cap de com pot sonar si treuen un nou disc. Però en el nostre cas no! Jo crec que falta que la gent ens vegi en directe, també per poder escoltar l’àlbum de Nascuts per molestar amb unes altres orelles.
W.B: Tenim molta energia acumulada, i l’única forma de deixar-la anar és a través dels concerts. I si no pot ser ara, que les actuacions es prorroguin i l’any que ve tornarem amb les mateixes ganes.
O.B: Sí! La cultura no es cancel·la, es prorroga o es reprograma. Tot el sector que hi depèn es pot veure molt afectat per la situació actual, i creiem que prorrogar els esdeveniments pot ser una bona solució.
ANIMAL Djs. Concert a Arbúcies.- Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
Bogeria, Animalada i Festa Major. Així descriu Animal Djs en Pau, el nostre entrevistat d’avui. Tot i que diuen sentir-se més identificats com a punxa discos que com a DJs, presenten uns shows plens de música i disbauxa per dinamitzar les nits de Festa Major
Quan va sorgir aquest projecte? Com va ser?
Vam començar fa vuit anys, i la idea original era dinamitzar les nits en aquells llocs on no hi havia grups de versions, per dir-ho d’alguna manera, o discjòqueis que punxéssin quelcom més que música comercial. El projecte va sortir de forma espontània, a partir de la necessitat que havíem trobat dins de la Comissió de festes de Fornells de la Selva (Girona) de donar veu a música que no estava tan present en l’àmbit dels Djs.
La idea principal era la de muntar un set de discjòqueis disfressats d’animals. Al llarg del temps, de mica en mica, hem anat incorporant coses. De fet, actualment, oferim tres tipus de shows, però el primer que vam organitzar era un que es basava en punxar música disfressat de pingüí. Va ser entre refrescos i canyes que vam decidir anar afegint novetats.
Quines són les vostres referències com a djs?
No hem mirat mai referències pel que fa a discjòqueis. En podríem anomenar uns quants que ens agraden, que són d’aquí, Catalunya, i inclús punxem els seus remixos, però no comptem amb un referent clar amb el qual ens hàgim inspirat prèviament.
L’única premissa que seguim, és que durant les dues hores que dura el nostre show, el més important és que la gent no marxi de la pista, i en el cas que n’hi hagi poca, la fem tornar a entrar perquè es diverteixi.
D’on prové la idea del nom d’Animal? Per què vau decidir anomenar-vos així?
Tot va sortir de forma espontània. Vam dir: “ei, hem de buscar un nom!”, i dins dels molts que van sortir vam triar Animal. Creiem que tots tenim un animal (en el sentit positiu) dintre nostre que de tant en tant hem de deixar sortir, i que a les nits, sigui per l’alcohol o per l’ambient, treu el cap en forma d’alegria i de gresca. Un pot trobar-se a algú que a les 00 h de la nit ballant i passant-s’ho fenomenal, i que a l’endemà al matí estigui treballant a “La Caixa”. No perquè porti esmòquing durant la setmana no pot tenir una part més animal. Així doncs, vam escollir aquest nom, i vam anar polint l’estètica del projecte a poc a poc.
Hem vist que acostumeu a proposar dos tipus d’espectacles que no són ben bé el mateix: Animal Dj i Animal Show. El primer és una proposta en format de discjòquei, mentre que al segon s’hi suma també una escenografia duta a terme per dos animadors. Com és això? A què es deu aquest desdoblament de formats?
En el seu moment vam decidir que volíem fer quelcom més, que no pas un simple espectacle amb un DJ. Teníem ganes de crear i de fer més cosetes, i la idea de muntar tot un show va sortir, de nou, de forma espontània amb la intenció d’aportar novetats en aquest aspecte. Posar música ho pot fer tothom, la gràcia està en aportar diferents idees creatives a partir de tot l’equip que formem Animal DJs, per tal de guanyar interacció amb el públic.
Molts dels que formem part del projecte venim de caus, d’esplais i casals, quelcom que també fa molt a l’hora de plantejar-se un espectacle del nostre estil. A més, hi ha qui és percussionista i pot aportar alguna sorpresa en aquest sentit; un altre que és actor… Tots aquests factors els tenim en compte a l’hora de preparar l’Animal Show.
Quina mena de música acostumeu a punxar?
No ens tanquem en banda. La majoria de música que punxem no és del tot comercial i reggaeton, tot i que també la tenim en compte. Nosaltres intentem captar l’atenció tant de la canalla, com dels pares, com dels avis, encara que la nostra línia de base és la de música festiva, quelcom que costa molt de trobar a les discoteques.
Feu versions, per exemple house, de temes que són molt coneguts pel públic? Com ho feu?
La veritat és que no. En algun cas ho hem arribat a pensar, però la qüestió és que tampoc som productors. La nostra idea principal es basa en posar música i no en crear-la.
Ara, però, és cert que en alguns directes, com els que fem a la sala Yeah de Girona, arribem a mesclar músiques de Festa Major, o cançons clàssiques, amb bases de drum’n’bass. A més, que de tant en tant també punxem remixos que han fet companys, com LoPutoCat.
Heu arribat a compondre algun tema propi? Si és que no, teniu pensat estrenar-vos en aquest àmbit en un futur?
No… Es podria dir que som la diferència del que és el discjòquei convencional. Aquest últim comença punxant en una sala o en un club, produeix una mica, penja aquestes produccions, li surten les primeres actuacions… Nosaltres busquem el contrari, des del primer dia que volíem posar música directament a les Festes Majors. Ens considerem més show que no pas producció.
ANIMAL Djs. Concert a Sant Antoni de Vilamajor – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
Quan esteu en directe, com decidiu quin ha de ser el set-list més adequat per a cada situació? Accepteu peticions del públic?
Nosaltres intentem seleccionar la millor música per al moment i el lloc adequat, perquè tots els pobles en els quals treballem a Catalunya són diferents. No és el mateix anar a punxar al Delta de l’Ebre, que a Lleida, que a Girona. A cada zona funciona més una cosa que una altra. I ens estem moltes hores fent les tries de cançons que ens poden semblar més adequades.
Per exemple, hi ha un poblet de l’Empordà, en el qual acostumem a anar, en el que els agrada molt el punk, sobretot l’antic. Doncs, si aquell dia teníem pensat una sessió més “patxanguera”, ho canviem, perquè sabem que en tal poble gaudiran més amb el punk. Ens adaptem, perquè, al final, si aquell dia poséssim la Rafaela Carrà, el públic no acabaria content.
En relació amb si acceptem propostes del públic, sí, ho fem. Tot i que també s’ha de dir que cada cop és més difícil escoltar o entendre allò que el públic et pugui demanar en un moment en concret, ja que tant els ajuntaments com les comissions treballen molt bé el que és la producció i el discjòquei cada cop es troba més submergit en tal producció. No només punxa música, sinó que no deixa de ser un altre artista, el qual es troba en un escenari, amb balles de separació… És molt més complicat sentir el que crida la gent, a no ser que també t’ho indiquin amb el telèfon mòbil.
Però, sí. Responent a la pregunta, si ens demanen un tema que està en la línia del que nosaltres punxem, aquest el posaríem, i tant que sí. De fet ens agrada que la gent ens demani cançons, sobretot en aquells poblets més petits.
Acostumeu a actuar per Festes Majors majoritàriament? En quines altres ocasions oferiu el vostre show?
El show d’Animal està pensat per a Festes Majors o festes a l’aire lliure. En sales no ho acostumem a fer, tot i que algun cop sí que ho hem dut a terme. Tot i això, sí que tenim bona relació amb algunes sales, i la idea és, un cop al mes, de forma puntual, punxar a la Cabra de Vic, a la Boite de Lleida o a la sala La Mirona de Salt, més enllà de les actuacions que fem amb el set de DJ a la sala Yeah de Girona. A vegades, quan portes un temps sense fer el show en Festes Majors, t’entra un “mono” musical molt gran i tens la sensació que necessites seguir fent espectacle.
Una altra ocasió en la qual punxem de tant en tant, és en els Dijous Universitaris, en els que et pots trobar tant gent de Girona, com de Barcelona, com de Catalunya, com del País Basc, com de Mallorca, o com d’Andalusia. De molts llocs diferents. I això fa que la cultura musical, des del setembre al juny, es modifiqui i que s’acabi donant allò que el públic demana.
En el cas de la música basca, jo ja en punxo de normal. Però és molt “guay”, perquè recordo un cop en el qual hi havia un grup molt mogut d’universitaris d’Euskal Herria que, el primer dia que van entrar en una d’aquestes festes, es van preguntar sorpresos com podia ser que es punxés música basca en tals espais. Els hi sonava com estrany, tot i que ells sabien que era un lloc alternatiu. Això va comportar que ells ens demanessin més música i que en compréssim més. Vam fomentar aquesta interacció i es van acabar convertint en uns habituals de cada dijous. I trobo que això és molt maco. Per la música i per tot en general.
En l’Animal Show, també us acompanyeu d’un fotògrafa que capta els moments més màgics de l’espectacle. Feu algun muntatge amb les fotografies resultants? On es poden trobar?
Fotògraf o fotògrafa, que són freelance i… [riu]. La idea de les fotos és per tal que l’ajuntament pugui tenir l’àlbum fotogràfic d’aquell moment i que les puguin repartir o les puguin penjar al seu portal web. Nosaltres pengem una petita selecció d’unes 50 d’aquestes fotografies sempre al Facebook, i a l’Instagram en pengem unes quantes.
Ara a la web segurament anirem penjant tots els àlbums, però tot té un procés i hi ha molta feina… Tot i això, la idea és aquesta, que puguin tenir alguna cosa més que els pugui servir de record. A nosaltres ens serveix de promoció i de record. Hi ha ajuntaments que no ens ho demanen, i d’altres que sí, però com ja està penjat a les xarxes, la gent va i es busca igualment. Fa vuit anys, la idea original era entregar-ho en CD, ara ja és enviar-ho, és clar…
Ens hem fixat que feu molta gresca incorporant alguns regals que repartiu entre el públic! A part de fer servir sortidors de paperets, què més llanceu? El nombre exacte de coses que repartim no te’l puc dir, perquè depèn del “bolo” que fem, però llencem uns 200 inflables, més grossos o més petits. A més de centenars de polseres florescents, confeti… No sabria dir-te els quilos de confeti, però… Fa anys, tirant enrere en el temps, inclòs havíem donat fruita: maduixes, plàtans… Però el tema del menjar i de la pintura a la cara cada cop és més complicat i ho hem anat traient. Té la part negativa que no saps mai amb què et pots trobar i per això vam deixar-ho de fer.
Ara, però, no hem parat d’afegir coses noves cada any. El confeti, la polsera i els flotadors inflables són coses que no volem deixar de donar, però sí que ho anem modificant de tant en tant. L’any passat en el show vam afegir màquines de fum vertical. Aquest any havíem d’entrar coses en l’espectacle que no han entrat i que ens les guardarem per la temporada següent…. Cada any anem modificant les sorpreses. Són coses que a la gent li fa gràcia a les 5 de la matinada. A part que, visualment, també és divertit. Altres idees sortiran segur.
Molts cops us disfresseu d’animals en les actuacions, no? Quin significat hi aporteu a aquest fet? La idea és que, com ens agrada molt fer l’animal i jo crec que a la gent també, un punt clau era treballar l’ideari de la selva. Tot i que reconeixem que un porquet a la selva no quadra… [riu]. Però sí que tots vam interioritzar un personatge animal que hem anat triant. Per exemple, aquest que va de porquet, quan baixa al públic, fa coses de porquet, perquè no sigui només baixar allà i fer-se fotos amb la gent, sinó que també faci xerinola.
És tot bastant fortuït. De fet, tot plegat va sorgir perquè hi havia un amic que tenia una disfressa de pingüí, i nosaltres vam dir que endavant. Si l’hagués tingut de lleó, possiblement s’hagués sortit de lleó. A mesura que han passat els anys, sí que les hem anat triant, les disfresses, basant-nos en la seva comoditat, als seus colors… Però en el seu moment no ho vam pensar gaire, perquè segurament no haguéssim triat blanc i negre, perquè no destaca tant a les fotos. Un rosa queda molt més despampanant, igual que un groc de pollet. Realment, vam triar aquella disfressa de pingüí com la primera perquè era d’una amistat, i perquè són les més còmodes de portar. De fet, hem seguit comprant la mateixa al llarg dels anys, també per no trencar amb la imatge.
Al final, és un espectacle on també hi ha una mica de teatre i de show. Al principi no hi tenia gaire sentit i de mica en mica l’hem anat introduint.
Arran de la crisi en el sector cultural que està provocant la pandèmia de la Covid-19, us heu decidit reinventar i no deixar al públic amb les ganes de festa. Per això heu creat la proposta d’Animal Sobre Rodes! Què és això? Com funcionarà?
És com la cavalcada de reis. Es tracta d’una carrossa musical i animada on la gent està a peu de carrer o als balcons esperant que passem en aquest format… Però, al final té moltes modificacions segons el poble. Tot es pot canviar. La idea és anar de rua, en aquest cas sense que et segueixin. Com que tot això del coronavirus varia molt de pressa, potser en quinze dies acabem fent una rua en la gent ens pugui seguir. Però, ara mateix està pensat perquè la gent estigui als jardins de casa seva, sopant, berenant, fent una cerveseta, amb la família, amb els amics… Nosaltres anirem sobre la carrossa i també a baix d’ella, sempre mantenint les distàncies de seguretat. El confeti es tirarà des de dalt i des de baix, perquè hi hagi una mica d’interacció. Per això també hem fet entrar elements de percussió, que sonaran en determinats moments i en determinades cançons. Per exemple, agafarem temes tan coneguts com We will rock you, de Queen, i hi posarem tal percussió en dues tornades, perquè creiem que pot quedar bé i que a la gent li pot agradar. Així doncs, apareixeran dues persones en format batucada, que faran que el públic amenitzi més i empatitzi amb el que s’està fent.
Ho hem fet per no parar, i seguir aportant cultura als pobles que en demanen, i els quals no poden oferir la mateixa afluència de concerts que anteriorment. També és una forma de donar alegria a totes aquelles persones que han estat treballant durant el confinament, i per aquelles que no, i celebrar-ho conjuntament. Al final és una forma diferent d’oferir cultura, perquè aquesta segueixi estant present. Ens anirem adaptant també una mica a cada poble i cada zona on anem. Si hi anem….
ANIMAL Djs. Show Animal Sobre Rodes – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
També hem pogut observar al web, que aquesta nova proposta es dividirà també en dos formats: Animal Sobre Rodes, i Animal Sobre Rodes + Carrossa. Quina serà la principal diferència?
Al web surt classificat d’aquesta manera, perquè la diferència és que en contractar l’Animal Sobre Rodes + Carrossa, s’està agafant tot el pack, diguem-ne; mentre que la contractació sense la carrossa està pensada per a aquelles poblacions que ja tenen altres carrosses que es puguin aprofitar de Carnaval o d’altres festes. Al final és una qüestió d’adaptació, respectant unes mides mínimes i comptant també amb un tècnic de so, que bé el podem portar nosaltres o bé el poden oferir aquells que ens contractin. D’aquesta manera l’ajuntament o entitat que ens agafin també s’estalvien una part i els hi pot sortir més rentable.
Arribareu a emetre els concerts que feu sobre rodes, a través d’streaming? Com, i en quines plataformes?
Correcte! Això ho derivem a dues empreses potents del sector, de la zona de Girona, i organitzem 3 packs de transmissió diferents depenent del que desitgin aquells que ens han contractat. Inclús, si es donés el cas que a més de nosaltres, tal dia, també hi hagués una altra carrossa que fes ruta, també es podria oferir de gravar-la. La qüestió és que es pot mirar de fer diferents tipus de directes depenent del que s’encomani, i de les possibilitats que ofereixin aquestes empreses audiovisuals amb les quals treballem.
Al final, és donar facilitats, i més en aquests temps. Hi ha molta informació avui en dia per les xarxes, però hi ha una manca de flexibilitat que impedeix, en molts casos, que les coses es puguin realitzar de la forma correcta.
Teniu algun show tancat amb alguna població, ja?
Tenim diverses actuacions aparaulades, i avui mateix estem pendents de tancar-ne un altre per d’aquí a quinze dies. Però tot va molt sobre la marxa. Pensem que, en general, es té por i no se sap com avançarà tot plegat. En tan sols un parell de setmanes tota la situació pot canviar, cap a millor o cap a pitjor. Ara mateix no es poden fer gaires prediccions.
Quina població recordeu amb més carinyo?
Home, malament, malament no ens ho hem passat a cap lloc! Si no, no treballaríem d’això. [riu] Sí que potser hi ha hagut algun poble que ens ha costat més que algun altre, però res, normalment ens sorprenem positivament fins i tot en aquells pobles més petitons.
De Granollers en guardem un bon record! De fet, el vídeo promocional, ple de festa, alegria i diversió, que tenim està gravat allà. La festa que munten està molt ben organitzada i, normalment, quan hi anem a actuar, arribem abans per poder-ne gaudir.
També podem destacar l’espectacle que vam fer a una de les últimes poblacions a les que vam anar: a Sant Jordi de Cercs, el 23 de novembre de l’any passat. Era un concert solidari que el poble va muntar, a través d’una comissió, per una nena petita, i en el que vam compartir escenari amb Els Catarres. Amb aquests últims, la pista del pavelló estava plena de gent, però quan es va acabar es va buidar molt. I aquí ve el més màgic, i és que vam aconseguir tornar a portar gent a la pista a força de posar un “hit” darrere un altre. Tothom va començar a dir “ostres!“, i diverses persones van tornar a entrar.
Ens ho vam passar genial, tant que vam baixar a ballar amb el públic. La comissió va plorar d’alegria, era just el que buscaven. A més, vam entrar a la barra perquè també formés part de tot el show que estàvem fent, encara que estiguessin treballant, i que poguessin tenir fotos per guardar-se un record d’aquella nit. Va ser tot molt emocionant! Ens ho vam passar molt bé! No hi havia tanta gent com a Els Catarres, però els que hi eren s’ho van passar de conya.
Sense oblidar un altra població, en la que ja fa molts anys que hi anem, que és Caldes de Malavella. Allà munten una festa molt ben parida, tot i ser un poble petit. Sempre porten a un grup de versions, anomenat La loca histeria, fan el ball del fanalet, on trien l’hereu i la pubilla, i nosaltres tanquem l’últim dia de festa. Sempre acaba emplenant-se tot, i ve molta gent dels pobles del voltant. Fins i tot, un cop ens vam arribar a tirar en barca al públic, que és la bogeria més gran que hem fet, més enllà del fet d’aglutinar atapeïts horaris i combinar-los amb les nostres altres feines!
ANIMAL Djs. Concert a Granollers – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt
Finalment, si haguéssiu d’escollir una cançó de les que punxeu perquè us definís, quina triaríeu?
Uf… [riu] Jo crec que si hi ha alguna que ens defineix, aquesta és YMCA, de Village People. I mira que haguéssim pogut triar-ne d’altres, com d’Obrint Pas, que som de l’època! Però creiem que aquesta transmet tot el que nosaltres volem transmetre.
A més, és de les típiques cançons en les que interactuem constantment amb el públic, a través de coreografies. Coreografies que assagem! No és broma! La gent se’n riu, però ahir vam anar a assajar, per exemple. S’ha de quadrar tot el show amb la música, i la percussió que ara incorporarem. Fins i tot, a principis de temporada d’estiu, agafem un dinamitzador, i aquest ens ajuda a dissenyar tota l’escenografia i la posada en escena que duem a terme.
En definitiva, però, YMCA és una cançó que creiem que no deixarà mai de sonar. Ens agrada a nosaltres, agrada als joves, agrada als pares… Ho té tot, i per totes les edats. Sempre serà un “hit”, i creiem que ens defineix molt, sobretot per la diversió que transmet.
SANDRA HUNTER– Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic de l’artista
#AvuiSonaSandra Hunter, una cantant i compositora nascuda a Barcelona, i enamorada de Girona. La seva música té la capacitat de fer-te endinsar en un bosc encantat, de nit, quan els grills trenquen el silenci. Ella la defineix com a pop-místic, i està clar que en les seves cançons es crea un ambient fantàstic i metafísic, gràcies a les sonoritats que la jove artista crea.
Quines són les teves influències principals? En qui et fixes?
En tinc moltíssimes, però, principalment, qui més m’ha influenciat a escala musical ha estat la cantant nord-americana Halsey. Trobo que la seva música ha marcat un abans i un després en el meu estil. Líricament, també m’agrada moltíssim l’estil de la Taylor Swift.
El tema Hero, que vas publicar quan només tenies 19 anys, va aconseguir una alta repercussió a les xarxes socials, fins al punt de superar les 42.000 reproduccions i més de 12.500 retuits. Esperaves tal nivell d’impacte? Com ha influenciat aquest fet a la teva carrera?
Hero és una cançó que vaig escriure dedicada a un dels meus ídols en aquell moment, un dels membres de la banda One Direction, Louis Tomlinson. No m’esperava pas la repercussió que va tenir, però com que la banda ja comptava amb milions de fans, molta gent es va sentir identificada amb la cançó. Això em va afectar positivament, ja que més tard, quan vaig llançar el meu primer treball “seriós”, ja comptava amb bastants seguidors d’arreu del món i no vaig haver de començar de zero.
MOONDCHILD va ser el títol del teu primer EP publicat. Que significa per a tu? Per què aquest nom?
Per a mi Moonchild significa moltíssim. És el meu primer treball professional, gravat en estudi i produït per gent que realment en sap. És la meva carta de presentació al món musical.
Vaig escollir Moonchild com a títol perquè era el com es deia una de les cançons amb què compta l’EP, i sonorament és potser el tema que millor em defineix a mi i a l’estil de música que vull continuar fent.
En aquest EP vas comptar amb la producció musical del compositor i pianista Dani Campos, que ha actuat en produccions com Mar i Celi al costat d’artistes com Gloria Estefan, Edurne, Malú o Luis Fonsi. Com ha sigut treballar amb ell?
Va ser el primer productor amb qui vaig treballar i al principi anava amb una mica de por pel que em podia trobar. Però treballar amb en Dani ha estat una meravella, et fa sentir com a casa. He treballat amb altres productors després de llançar l’EP, però en Dani ha estat sense dubte el millor.
La gran majoria de les teves composicions estan fetes en anglès, com Hero, Find aRainbow o City Hall (que també compta amb una versió en català, essent un rara avis). A què es deu aquesta predilecció per cantar en anglès? És pur gust estètic o una manera de sentir-te més lliure?
Des de petita a casa meva sempre ha predominat la música en anglès. Suposo que m’hi he acostumat i m’és més fàcil fer-ho en aquesta llengua a l’hora d’escriure una lletra.
Et confesses com una gran enamorada de Girona. Tant, que la cançó nadalenca publicada l’any passat porta de títol el nom d’una plaça mítica de la ciutat: la Plaça del Vi. Per què vas triar aquest lloc tan emblemàtic com a títol del tema?
Per a mi la Plaça del Vi de Girona és un lloc que em recorda al Nadal. No sabria dir el perquè, però em transmet molta energia Nadalenca.
Aquest single nadalenc va ser publicat en dues llengües: català i anglès. Per quin motiu?
Inicialment la cançó havia de ser només en anglès, però vaig pensar que era necessari fer-la en català, ja que el Nadal és una festa molt propera, molt de casa i fer-la en la meva llengua materna acostaria la meva música a la gent del meu país.
SANDRA HUNTER– Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic de l’artista
Tens pensat escriure en altres idiomes en un futur?
Sí! De fet estic treballant en alguns temes en català actualment.
Com t’han afectat tots aquests dies passats de confinament en l’àmbit musical? Creus que t’han servit per a inspirar-te més?
Potser no en l’àmbit d’inspiració, però si pel que fa al treball. No he estat necessàriament més inspirada del que ho estic normalment, però sí que he tingut més temps per seure i compondre tranquil·lament i sense presses.
Actualment, i a conseqüència de la crisi de la Covid-19, es presenta un panorama difús en respecte a la música en els pròxims mesos. Quins plans de futur tens pensats?
De moment estic enfocada en la promoció del nou single, tot i que tinc un projecte entre mans que si tot va bé veurà la llum a principis de l’any vinent. I també de cara al 2021 estem començant a preparar uns quants directes, tant a Catalunya com a la resta d’Europa.
Hem vist que al canal de YouTube no tan sols hi publiques les teves novetats musicals, sinó que també hi mostres altra mena de continguts. Com és això? Què hi sols compartir?
El canal de YouTube és una assignatura pendent que tinc. Tot i que si que l’he utilitzat per penjar videoclips, etc. Noto que el tinc un pèl abandonat. M’agradaria fer-lo servir perquè la gent que ja és fan de la meva música conegui més profundament la persona que hi ha darrere amb continguts més consistents i propers.
A la vegada, també fas diverses versions d’altres cançons conegudes i, fins i tot, algunes les tradueixes o adaptes al català, com ara el famós tema The Scientist de Coldplay, el qual va tenir força repercussió a les xarxes socials. Com ho fas? Què t’inspira per fer-ho?
Tot i que escric i canto majoritàriament en anglès, m’estimo moltíssim el català. Trobo que versionar cançons populars actuals al català pot ajudar molt a fer créixer la llengua i fomentar-ne l’ús en una època en què sembla que el castellà li està menjant territori. Sobretot entre la gent jove.
Un ocellet ens ha comentat que estàs preparant una col·laboració amb en Tonet Blázquez, el cantant de Porto Bello. Ens podries avançar alguna cosa?
Bé, no puc avançar gaire cosa, però puc dir que és en català, que duu un missatge força positiu i lluitador, i que us farà ballar. [somriu]
Després d’haver-te estrenat amb l’àlbum de curta durada MOONDCHILD, tens pensat gravar un LP amb el qual presentar-te en aquest àmbit en un futur pròxim (o no tan proper)?
I tant! Tinc moltes cançons que encara han de veure la llum.
Finalment, si haguessis de triar una cançó teva que et defineixi al 100%, quina escolliries?
No crec que hi hagi una sola cançó que em defineixi a mi al cent per cent, totes les meves composicions tenen un trosset de qui sóc.
IGLÚ – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del grup
#AvuiSona Iglú, un conjunt musical nascut a Barcelona arran del Festival Brot, el passat 2018. En les seves cançons es presenta tot un univers interior altament desenvolupat, amb un so difícil de definir, del qual s’en destaca la forta presència de les guitarres. Es mouen entre l’indie, el pop i el rock, introduint, de tant en tant, certs tocs d’electrònica pel mig. Però aquest fet no els fa estancar percepcions i enquadrar-se en un sol estil musical, sinó que, com diuen ells mateixos, fan allò que els seus cossos els hi demanen i el que els hi produeix bones vibracions.
Quines són les vostres influències principals? En qui us fixeu?
Com tres Marc’s i un Bep decideixen crear un grup de música? I com aquest s’acaba anomenant Iglú?
Bep Montull, baixista: Al llarg de la nostra vida, sempre hem estat vinculats a diferents projectes musicals. Mitjançant l’amistat que unia a una part del grup i la il·lusió que tots els membres compartim per fer música, vam decidir quedar un dia per tocar. A partir d’aquí, doncs, tot va seguir endavant i vam anar construint el que ara és Iglú.
Pel que fa al nom, cal dir que normalment ens costa posar noms a les coses. En aquest cas, però, vam decidir posar Iglú com a nom de la banda perquè era com la forma de representar la nostra zona de confort, ja que cap membre del grup és molt extrovertit. L’iglú és el nostre espai, on podem ser com volem i estar a gust amb nosaltres mateixos. On ens podem mostrar com som sense cap mena de barrera.
En els 3 anys de trajectòria que teniu com a banda, heu participat al Festival Brot 2018, heu arribat a la final del Concurs de Música de Badalona i, fins i tot, heu estrenat un nou tema de la mà de la revista Enderrock. Però quina és l’experiència més maca que heu viscut?
M. Gelabert:L’experiència més maca que ens emportem és la de l’últim concert que vam realitzar abans del confinament a la sala La Nau de Barcelona, on ens vam trobar amb un públic ple d’amics i coneguts. En aquells instants ens vam adonar de la connexió que ens unia.
Durant aquest confinament, causat per la crisi de la Covid-19, heu publicat tres temes, “Avui”, “Dunes”, i “Quadre Tort”. Els vau escriure durant tal confinament o eren cançons que ja teníeu preparades prèviamen, i que vau decidir compartir en aquests moments d’incertesa?
M. Gelabert:En el cas d’Avui i Quadre Tort, aquestesvan sorgir totalment noves durant aquest període, a través de videotrucades. Dunes en canvi ja la teníem escrita, però pensada d’una manera molt diferent. El confinament ens va permetre donar-li la volta i entendre la producció d’una altra manera. Sobretot, el que volíem era mostrar la felicitat que ens produeix el fet de crear música i poder-la compartir.
Com us han afectat tots aquests dies de confinament a nivell musical? Creieu que us ha servit per a inspirar-vos més?
B. Montull: A nivell grupal n’hem tret coses bones i coses dolentes del confinament. La bona és que per sort hem pogut seguir fent temes i música, que és el que ens agrada. I la dolenta és que no ens hem pogut trobar i ni assajar. Tot i això, aquests mesos ens han servit per poder dedicar molt més temps del que abans teníem per poder compondre i produir temes.
Al videoclip amb el que heu acompanyat la cançó “Quadre tort” apareixeu tots tocant des de les vostres cases. Com ha sigut aquesta experiència de treballar a distància? És fàcil o difícil la coordinació?
Marc Ham, guitarra i veus: El confinament ens ha sorprès. Gràcies a aquest temps hem pogut establir una dinàmica de treball més sòlida i creiem que hem anat obrint portes on ens sentim còmodes per crear. Ara que podem tornar a veure’ns, hem pogut aprofitar aquesta empenta creativa per seguir amb més força.
En aquest mateix single, “Quadre Tort”, seguiu mostrant la vostra vessant més indie, però hi heu afegit certs tocs de pop tropical. Creieu que pot ser una nova línia musical per la banda o, simplement, no voleu encasellar-vos en només un estil?
M. Gelabert:La veritat és que ens agraden molts estils diferents, i no tenim cap prejudici sobre un o altre. Simplement seguim el que els nostres cossos ens diuen i allò ens fa vibrar. Estem molt contents de com ha acabat sortint “Quadre Tort”, així que de ben segur que sortiran coses semblants.
Al grup teniu forta influència britànica. Us heu plantejat algun cop la idea d’internacionalitzar la vostra música, escrivint lletres també en anglès?
M. Ham:Tenim força influencia británica, això es cert, sobretot degut a la popularitat del pop i l’indie britànic en tot el món. A més, tenim sorpreses que impliquen un canvi d’idioma, així que d’aquí poc anirem revelant cosetes.
Hem vist que el primer EP que heu publicat ha estat auto-produït. Teniu pensat firmar per un segell discogràfic en un futur, o preferiu seguir-vos autogestionant la vostra pròpia música, de forma més independent? Per què?
B. Montull:Actualment estem treballant d’una forma en la que intentem autoproduir tot el que estem fent, ja que per sort un membre del grup sap com fer-ho i aconsegueix els resultats que volem. No obstant això, el tema de fer les produccions nosaltres mateixos també està molt marcat per l’àmbit econòmic. D’aquesta manera un no té les despeses que li suposaria el fet d’entrar en un estudi a produir cada tema.
En el futur ens agradaria firmar per algun segell discogràfic, però volem esperar l’opció correcta, la que més s’adigui amb la nostra proposta. Pensem que autogestionar-se és molt difícil, i una ajuda sempre obre moltes més portes i brinda una oportunitat a créixer musicalment.
IGLÚ EN CONCERT- Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del grup
Tot i l’horitzó difús que es planteja en respecte a la música en els pròxims mesos, quins plans de futur teniu pensats com a grup?
Marc DP, bateria i veus: El nostre objectiu és, com ha estat sempre, treure més cançons i fer concerts. D’aquest últim estem a l’espera de que tot es vagi calmant i, quan sigui viable en farem, tot tornant als assajos el més aviat possible per oferir concerts en els següents mesos. Després de tant de temps sense tocar junts segur que necessitarem una mica de rodatge prèvi.
Intentareu dur a terme una gira post-confinament?
M. Ham:Gira, probablement, no. Ens encantaria fer tots els concerts possibles, però la situació és la què és i som conscients que encara som un grup molt petit. Si els gran ja estan tenint problemes, imagina’t els que ja patiem de normal.
Com acostumen a ser els vostres concerts?
M. Ham:Els nostres concerts són una combinació d’intimitat, nostàlgia i alegria. Mai ens desmarquem d’aquest punt trist i d’enyor, però, a la vegada, sempre intentem que gran part del concert tingui moments de ball, festa i gresca.
Esteu preparant algun pròxim treball? Un single, un EP o un disc?
M.DP: Si! A Iglú les cançons no paren mai. Aquest confinament hem tingut temps de preparar molts temes nous, alguns d’ells amb col·laboracions molt especials per nosaltres. Estem molt contents de la feina feta fins el moment. Ara bé, tot i que tenim la intenció de seguir publicant singles, volem publicar un àlbum per l’any que ve amb cançons molt més semblants, musicalment parlant.
Finalment, si haguéssiu de triar una cançó vostra que us defineixi al 100%, quina escolliríeu?
M. Gelabert:Jo crec que la cançó que ens defineix més és “Ocells”, la nostra primera cançó publicada. I va marcar un abans i un després a l’hora d’entendre la producció i les lletres.
Avui Sona 