ENTREVISTA A EL PONY PISADOR: “LLOM, LLUÇ I LLUSTRE”

EL PONY PISADOR – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt

No calen presentacions. #AvuiSona el Pony Pisador, un grup barceloní de música folk (animada!) que manté l’esperit piratesc de viatjar – en el seu cas, amb la música – mentre s’aprèn. En aquesta entrevista ens endinsem en el seu món creatiu per descobrir que ens presentaran després d’Els nostres amics els esfeníscids (2020).

“DE DINERS EN TENIM POCS, PERÒ D’IDEES EN TENIM MOLTES”

A què sona El Pony Pisador?

“A un grup barceloní de música folk, format per 5 joves d’entre 20 i 30 anys”… [riuen]

Miquel Pérez (violí irlandès (fiddle), percussions i veu): Imagina’t una pel·lícula que fos com El senyor dels anells, sumant-li El món d’en Beakman i Monty Python… Nosaltres en seríem la banda sonora!

Us vàreu introduir en aquest projecte gràcies a l’entusiasme que teníeu per la banda sonora de les pel·lícules d’El senyor dels anells. Teniu pensat portar la vostra música a la gran pantalla?

Adrià Vila (mandolina, bodhran, veu i cant iòdel): Nosaltres tenim com un Google Keep amb una llista eterna de projectes que se’ns van acudint, perquè de diners en tenim pocs, però d’idees en tenim moltíssimes. Llavors, un dels punts que hi tenim apuntats és poder arribar a fer el nostre propi musical. Així que no portaríem la nostra música a la pantalla gran, sinó al teatre amb actors i una banda sonora que compondríem nosaltres.

Sempre que tenim temps morts anem donant idees de tot el món imaginari que tenim al voltant: sobretot piratesc, inspirat en pel·lícules com Pirates del Carib, El senyor dels anells o series com One Piece. Un dels nostres somnis és fer un musical així, rotllo Mar i cel. Nosaltres faríem el guió i la banda sonora, inspirada en el lores que a nosaltres ens agraden: orcos, elfos, arcs i fletxes, i pirates. El problema d’això és que és inviable a nivell econòmic. És somiar molt a lo gran. Però tenim altres projectes més enllà de la música. Ara estem intentant arrencar un canal de YouTube a través dels ingressos rebuts amb el mecenatge de “L’aixeta”, que és un patreon a la catalana. Som un grup molt polifacètic. També tenim una mica de vessant de “bitxos raros” d’Internet que fan memes; vam fer una tanda d’aiguamel d’El Pony… De fet, estem parlant amb els de “Virra de Gracia“, per fer-nos una cervesa. No ens avorrim.

Ramon Anglada (guitarra, acordió i veus): Sempre que se’ns acut alguna idea per la qual no tenim diners per realitzar-la, diem “Ho pensem bé i quan en tinguem, ho fem”. Els diners no són una limitació a nivell creatiu, perquè ho creem igual. Són una limitació a nivell de producció, no de creació.

Feu música amb molts referents i estils diferents, però és cert que hi destaca un tret comú que és el cant polifònic popular. Què és el que més us atrau d’aquesta forma de cantar? Per què vau decidir cantar tota la banda sencera?

Guillem Codern (banjo, harmònica, cant harmònic tuvà, iòdel): La resposta curta és perquè mola… [riuen] No hi ha ningú que sigui oficialment el cantant principal, perquè cap de nosaltres és cantant. Tots volem cantar i, per raons de gust musical propi de la banda, sempre creiem que és millor fer polifonia vocal. A part, jo crec que és una cosa que aquí és fa poc. Gairebé ho hem convertit en una part de la nostra identitat i ens agrada. Si estem una cançó sense cantar, la sensació és d’avorriment. Sempre volem cantar tots. I ens hi posem!

A.Vila: En realitat, en Guillem és qui canta de tot i compon totes les cançons. La resta intentem dissimular…[riuen]

G. Codern: Som conscients de l’espai de cadascú, l’espai que un ocupa en el concert… Hi ha un esforç conscient del grup perquè no hi hagi un líder.

R. Anglada: Crec que en aquest sentit, una part de la nostra identitat, o almenys el que hem intentat transmetre, és que el que ens agrada és fer música tots junts i explicar que som un. No és que hi hagi un seguit de persones separades que formen un conjunt, sinó que som un grup. Volem transmetre aquesta idea que som com una tripulació…

A.Vila: Assembleària, que no té capità. [riuen]

M. Pèrez: Hi ha una cosa sobre el cant que m’agradaria afegir. Si no hi haguessin concerts i simplement quedéssim per fer cerveses, crec que cantaríem igual. Gran part del temps que hem estat en aquest grup l’hem passat, entre concert i concert, o fent temps d’aquí cap allà, fent cançons i cantant. I crec que estem tots d’acord si dic que, ara mateix, cantar és una de les coses que més ens agrada fer, si hem d’estar “de festa”.

R. Anglada: En aquesta línia, tenim la novetat que, desde el nostre darrer concert, vam estar acompanyats d’una banda. Hem fitxat a més músics pel directe – bateria, pianista i contrabaix, en Pesuj, l’Oriol i l’Enric – i a partir d’ara el format gran serà sempre amb ells. Ara, però, quan només anem nosaltres cinc farem El Pony a cappella, reduint les cançons a la seva part més cantada. Un concert més centrat en l’harmonia vocal. 

El fet d’ampliar la família ens serveix per incentivar que la gent ens contracti en banda, que és el que volem fer. Tot i que també ens agrada que ens contractin per actuar a cappella, que si no en els concerts més grans el públic no ho aprecia tant, ja que vol festa.

A.Vila: De fet, des que vam presentar l’últim disc, anem fent concerts amb ells. Però ara s’ha oficialitzat que quan no hi són ells, anem en format a cappella. No existeix terme mitjà.

Què us ha fet virar de la música celta cap a les cançons marineres al llarg del temps?

A. Vila: Una de les coses que ens agrada molt és viatjar i aprendre coses. Nosaltres ens ho prenem així. Jo i en Guillem ens vam comprar la mandolina i el banjo al primer assaig de El Pony. Aquesta primera reunió conjunta de la banda va consistir a entrar a l’Amazon i mirar instruments. Nosaltres hem après els nostres instruments i tota la música que toquem amb el mateix grup. Simplement, com ens agrada aprendre, anem introduint coses. Anem afegint coses i nous skills.

R. Anglada: La frase aquesta que està tan de moda “Todo suma, nada resta”.

Us veieu cantant en alguna edició de la popular Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell? Us agradaria?

R. Anglada: Nosaltres tenim molt clar que hi volem ser. El que no sabem és si el festival ens hi vol. 

G. Codern: Ens encantaria, la veritat, cantar-hi unes havaneres. De fet, n’estem component la nostra segona. La primera és Bartomeu, el portuguès, i la segona és la que ve després. Les havaneres són un gènere musical que ens agrada bastant.

R. Anglada: Nosaltres sempre ens hem concebut a nosaltres mateixos com un grup de músiques del món. Tot i que, com hem començat fent música celta i cançons marineres i piratesques, se’ns ha encasellat aquí. En realitat, no ens agrada necessàriament més la música irlandesa. La nostra invocació és la de viatjar pel món a través de la música i la sonoritat. El concepte, per nosaltres, és el joc i el viatge. Anar aprenent i veure que en traiem.

A.Vila: De fet, l’últim gènere que estem explotant més és el bluegrass, la música americana. 

R. Anglada: Però també ens agrada molt la música turca. I la música búlgara.

A.Vila: I estem posant el nas en la música italiana també una mica…

En els darrers temes que heu publicat, heu fet una aproximació l’estil bluegrass. Què us ha portat a incorporar-lo en les vostres composicions? Feu-nos 5 cèntims de les peculiaritats d’aquest estil.

R. Anglada: Al nostre canal de YouTube, on estem fent vídeos divulgatius de la música que fem, tenim just un vídeo sobre bluegrass. I és que ens agrada molt. A mi en particular m’agrada moltíssim. L’estiu passat vam viatjar als Estats Units i vam anar a casa d’un músic de bluegrass, el qual ens en va estar ensenyant durant uns dies.

M. Pérez: És com el country però no té bateria ni guitarra elèctrica. Hi ha molts solos i la gent canta molt agut. Crec que no es podria dir més ràpid. Però per més informació teniu el vídeo.

EL PONY PISADOR – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt

Què diferència el vostre primer disc, Yarr’s i trons! (publicat l’any 2016), del nou àlbum que vau presentar el passat mes de desembre Matricular una galera?

M. Perez: Jo diria que el segon està més guapo. Aquesta seria la diferència principal. També perquè el so és molt més bo.

R. Anglada: Jo crec que perquè vam assumir més riscos. En el primer ens vam voler aferrar a allò que ens sentíem més segurs i en el segon hem intentat fer més la música que ens agrada, independentment de seguretat a l’hora de tocar-la, esforçant-nos perquè sonés exactament com volíem.

En molts casos, a l’hora de definir quines estratègies de gravació volíem seguir, hem sigut una mica més ambiciosos. Jo crec que és l’evolució natural del primer disc. Jo també penso que està millor planificat que l’altre. El primer el vam fer una mica sobre la marxa, i hi ha coses que no tenen cap mena de sentit. Per exemple, a la segona cançó només hi ha contrabaix la segona meitat del tema perquè… No sé, perquè vam decidir que a la primera meitat no n’hi havíem de posar.

A nivell de producció, ens ho fem tot nosaltres mateixos, excepte la mescla i la masterització. Encara que, a vegades, fins hi tot hem intervingut en el procés de mescla… L’Òscar, el noi de l’estudi, quan es cansa de nosaltres ens deixa mesclar per poder-se’n anar. [riuen] Jo diria que vam aprendre a fer discs amb el primer, però.

A.Vila: Tot va en la mateixa línia d’anar aprenent. Com normalment ens ho intentem fer tot nosaltres, al primer érem una mica inexperts perquè era el primer disc que fèiem. Però al segon ja coneixíem una mica més en respecte els nostres instruments, respecte a la música que volíem fer i, al mateix temps, en relació amb tota la part tècnica de gravar un disc. Els programes que s’han de fer servir… Jo crec que és una evolució que s’anirà notant en tots els discos que anem traient a partir d’ara.

R. Anglada: O no. Potser no. [riuen] 

A.Vila: Anem aprenent sobre la marxa i en els resultats es van veient aquests nous aprenentatges.

R. Anglada: Potser d’aquí vint anys et diem que el segon disc, del que ara n’estem tan contents, és una merda i no ens agrada. [riuen] Aquest darrer àlbum el vam gravar a Molins de Rei, a l’estudi Room Lab, l’estudi d’en Guillem i en Deps, el productor del Senyor Oca. Les veus les vam gravar aquí a l’estudi que tenim, l’estudi on Lágrimas de Sangre estava fins fa un any. Tot i això, ho intentem portar al màxim d’autogestionat que podem. De fet, estem gravant coses noves i ja ho estem fent tot pel nostre compte. Al final, ens hem adonat que és preferible poder repetir milers de vegades, en comptes d’estar a un lloc on hi ha micros molt bons i val molta pasta l’hora, però que, per contrapartida, no podem fer dues-centes mil repeticions o canviar algunes coses.

Se us ha encasellat una mica en el món dels pirates i les històries marineres. Per què vau decidir començar parlant d’aquests temes?

M. Pérez: Gran part de la responsabilitat de què ens agradi tant aquesta sonoritat marinera és d’en Guillem Codern que és qui va descobrir aquesta música i ens la va venir a ensenyar. Que el tema de la imatge dels pirates hagi funcionat molt bé i se’ns hagi associat molt, jo no m’ho esperava tant. En el meu cas, crec que és fortuït.

R. Anglada: Perquè… no té res a veure que la nostra cançó amb més èxit sigui Tot és part de ser un pirata…. [riu]

M. Pérez: Però el cert és que primer vam fer la cançó i després va venir l’èxit. Jo no vaig pensar que aquest tema, de sobte, es menjaria tots els altres. Això sí que ens ho vam trobar més de cop. Però un cop vam fer la cançó del pirata, vam pensar que havíem de tirar una mica més d’això. I ara, ha arribat un moment en què pensem que hem de tirar d’això, però de moltes altres coses també. Preferim que ens encasellin en el tema viatjar i el món que no pas en els pirates en concret. El fet que els pirates vagin en vaixell d’un lloc a l’altre és la part del que ens agrada.

R. Anglada: En realitat, ens queixem molt de què ens han encasellat però hem fet, mínim, dos concerts disfressats de pirates, vam fer un videoclip en el qual ens vam gastar cinc mil euros… [riuen] També ens ho hem buscat.

Tots: Totalment.

R. Anglada: Arriba un punt que ens encanta plorar: “Ai, és que només vénen a escoltar el pirata” però també hem apretat nosaltres.

Voleu batre el rècord Guinness de persones cantant el iòdel tirolès. Com és això? Per què? Com ho aconseguireu?

G. Codern: S’ha de dir que això era una idea precovid. La veritat és que amb el coronavirus, ajuntar quatre mil persones, crec que no és la millor idea del món.

M. Pérez: Podríem fer el rècord del món de menys persones cantant el iòdel tirolès. [Tots riuen]

G. Codern: Un dia estàvem a una entrevista a la ràdio a Esplugues i a la sala d’espera hi havia el llibre dels Guinness World Records i vam començar amb la idea de fer un rècord mundial. I “frikejant” vam trobar aquest. Crec que eren tres mil persones que s’havien reunit per iòdel. I nosaltres vam dir que a veure si algun dia ens reuníem quatre mil i ho superàvem. Va ser una tonteria del moment i ara mateix és com un objectiu que… A saber… Però seria “guai

A. Vila: S’ha de dir que en els concerts sempre fem propaganda d’això i ensenyem una mica les bases per poder fer iòdel.

G. Codern: Estem a l’espera de les circumstàncies.

Us heu plantejat mai versionar algun gran èxit de música reggaeton al vostre estil, per apropar-lo a la música tradicional?

R. Anglada: No podem donar segons quines exclusives. Però podem dir-vos que estem tramant mogudes. [Riuen]

M. Pérez: Malauradament no us podem dir res perquè és molt important i molt famós.

R. Anglada: Clar. Seria un spoiler molt greu. Preferim que us exploti a la cara la sorpresa. Serà més divertit!

M. Pérez: Venen sorpreses!

Hem vist que en Guillem ha guanyat la Champions del cant gutural difònic! Com et sents després d’això?

G. Codern: Va ser una experiència molt bonica, la veritat. Vaig guanyar un premi dins d’un campionat, allà a Tuvá (Rússia). Va ser molt inesperat i molt emotiu.

A. Vila: No és cert que fos inesperat.

G. Codern: Jo vaig anar allà i no sabia ni que es feia aquest concurs. Quan ho vaig veure, em vaig apuntar i m’ho vaig preparar una mica. Va ser molt “guai”. La veritat és que sembla que sigui una cosa molt impressionant, però tampoc és…

A. Vila: L’únic que no sabia que guanyaria era ell. Els altres ja sabíem que guanyaria.

M. Pérez: De fet, de saber, no sabíem ni que havia anat, perquè no ens ho va explicar fins a tornar. [riuen]

G. Codern: Va ser molt maco. I la veritat és que per mi poder fer cants harmònics aquí a Catalunya, i alguna vegada haver-los fet des d’escenaris grans, és una cosa que no m’hagués esperat mai de la vida. Em passa el mateix amb el iòdel o amb els cants mariners o la música irlandesa. A vegades, estem a un escenari on t’imagines tocant a Txarango i, de sobte, te n’adones que estàs tu allà fent iòdel. És una sensació molt curiosa.

M. Pérez: A més, crec que hi ha una mica l’estigma que els grups de folk som grups de música així com del “chill” i per fer la migdiada. Però nosaltres intentem combatre això al màxim que podem. De fet, la gent que ha vingut a un concert del Pony (i més ara que tenim els tres de la banda) se n’adona que és molt més mogut del que podria pensar en un inici. I és que nosaltres ja intentem que sigui la cosa més frenètica possible. Però clar, moltes vegades, la gent que no ens ha sentit ens programa pensant que som un grup de folk tranquil·let.

R. Anglada: Com al Músiques tranquil·les de Badalona. Que, com tu comprendràs… Tot i que va ser un concert molt maco. Però clar, hi havia certa ironia entre nosaltres i el títol del festival… [riuen]

EL PONY PISADOR AL FINAL D’UN CONCERT A BARCELONA – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt

En què us vau inspirar per fer el vostre últim àlbum conceptual sobre els pingüins? D’on va sorgir la idea?

R. Anglada: No sé… Va ser un acudit i es va liar.

A. Vila: Sí. Va sortir, de fet, d’un directe…

R. Anglada: Vam fer un directe per streaming en el qual havíem de crear una cançó amb el públic. La nostra idea era fer una cançó d’estiu. I, de fet, en Miquel va fer un generador aleatori de tornades de Txarango en funció del que sortís a un dau.

M. Pérez: Només necessites un dau i pots fer el teu hit.

R. Anglada: Però, desprès la gent del públic ens va dir que volien que féssim una cançó sobre un pingüí. I llavors vam fer una cançó sobre pingüins que, bàsicament, es una ristra de “xorrades“, una darrera de l’altre. Tampoc és que ens ho curréssim gaire. Però a la gent al Twitter li va fer molta gràcia, i algú va dir que volia un disc sencer sobre pingüins. Llavors vam posar “Si aquest tweet arriba a 500 likes, fem un àlbum dedicat als pingüins.” Però vam posar un àlbum per això que se’n diu casualitat. [riuen] No estava pensat. Aleshores, algú va dir que l’àlbum podria ser de fotos, en lloc de cançons. I això és el que vam fer

A. Vila: I després de riure vint minuts, vam pensar que potser estava bé la idea.

R. Anglada: I ja hem anat estirant la broma…

A. Vila: Ara estem fent merchandising de l’àlbum dels pingüins. 

R. Anglada: Se’ns ha anat de les mans totalment. Coses que passen al Pony Pisador… 

M. Pérez: Ens han fet algunes “bronques”, però crec que parlo per tots si dic que no deixa de fer-nos molt feliços.

R. Anglada: Cada cop que hi ha algú que s’enfada molt, ens fa molta gràcia.

A. Vila: Em fa molt feliç.

R. Anglada: L’esperit troll és una cosa que ens agrada i ens fa molta gràcia. I el potenciem. Si hi ha alguna possibilitat de fer una mica el troll, nosaltres la tirarem endavant. Però, aviam, que no es preocupin els que es van enfadar, que traiem un disc súper currat a finals d’aquest any.

Així que esteu preparant un nou disc per finals d’any….

M. Pérez: Serà com un disc d’una sèrie de coses que si no les fem ara, ja serà massa tard. 2020 és l’any perfecte per treure el tipus de música que traurem nosaltres.

Heu actuat a un munt de llocs: per Europa, Estats Units, Canadà. Ara teníeu a l’horitzó Austràlia. Amb tot això de la covid, com preteneu dur a terme aquests objectius? Canviaran cap a altres horitzons?

A. Vila: La cosa està una mica malament. Per exemple, l’estiu passat havíem d’anar Austràlia, dos cops a Anglaterra, a Bèlgica i a Alemanya. Pels fets que tothom coneix tot això s’ha vist truncat. 

A nosaltres ens agrada molt viatjar i, sobretot, si és amb la nostra música. Sempre diem que amb el grup cobrem en espècies, i aquestes espècies són bitllets d’avió. Tot el tema internacional està trencadíssim ara mateix. No hi ha res a fer. 

Tot i això, estem en contacte amb diversa gent. Per exemple, amb els que havíem d’anar a tocar a Austràlia ens han enviat un mail dient-nos que estan interessats en nosaltres de cara a la temporada que ve. A la vegada, també tenim un contacte a Mèxic que ens està movent coses per allà. Però és clar, aquestes coses van lligades al que passi amb la situació actual.

R. Anglada: I bones notícies! Ja ens els han tornat!

G. Codern: Amb això dels viatges, el grup hem volgut fer un gir de 360° graus i seguir fent exactament el mateix que fèiem.

No és una cosa només a escala internacional. A Catalunya la cosa també està complicada. Com ho esteu vivint vosaltres?

R. Anglada: No… De fet, després de la decepció de l’abril, que teníem gira per Anglaterra i Austràlia, i ho vam haver de cancel·lar tot… Ara ja esperem que surtin els concerts que puguin, però ens centrem a treure música i fer-la arribar a la gent per internet. A fer créixer les xarxes. Almenys, que quan arribin els concerts vingui més gent i puguem demanar més caché.

Fer concerts per streaming, aconseguir donatius dels mecenes… Intentar convertir l’activitat online en, realment, una font d’ingressos que ens permeti, ja no subsistir, però almenys fer sobreviure el projecte.

M. Pérez: Potser desapareixem temporalment dels escenaris, segons com vagi. Però us podem prometre que mai desapareixerem de les vostres vides.

EL PONY PISADOR – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt

Finalment, si haguessis de definir-vos amb una cançó pròpia, quina escolliríeu?

A. Vila: Com que totes les cançons que tenim tenen sonoritats tan diferents, que és una cosa buscada, és complicat triar-ne una, perquè cadascú et dirà la seva. I crec que és la gràcia.

M. Pérez: La meva cançó preferida és A Wild Trip, que és l’última cançó del disc nou, perquè sona a la música celta, la qual m’agrada molt.

R. Anglada: La meva cançó preferida és Santianna però crec que la cançó que millor defineix al Pony és Lime Scurvy

A.Vila: Jo estic d’acord amb en Ramon que la cançó que més defineix al Pony és Lime Scurvy. Però la meva preferida és Maggie May, que és la que canto jo.

G. Codern: Jo també penso que Lime Scurvy és la que més ens representa, però la que més m’agrada és L’avi Simitarra, perquè té una dansa que m’agrada molt.

R. Anglada: Abans de marxar, però, l’Adrià volia dir unes paraules.

A. Vila: Me les he estat preparant perquè sabia que tenia una entrevista. Només volia dir “Llom, lluç i llustre”.

Laura Nogueira i Marc Serrano – @avuisona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: