ARC DE TRIOMF: “A la merda amb el demà, que l’avui no tornarà”

ARC DE TRIOMF – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt

#AvuiSona Arc de Triomf, un grup festiu que es llança al panorama musical català amb ganes de menjar-se el món. El grup, de rock mestís, està integrat per en Noel, en Victor, en Joan, en Nestor, l’Albert i els germans Olek i Wojtek Burek, als que tenim el plaer d’entrevistar aquesta setmana.

El nom d’Arc de Triomf crida molt l’atenció i és molt cridaner. Com se us va acudir? És veritat el que comenteu als vídeos, que heu anat realitzant per presentar a la banda, que vau passar pel davant de l’Arc de Triomf de Barcelona i us vau il·luminar?

Wojtek Burek (veu i guitarra):  No! Aquesta és l’explicació que vam donar als vídeos per jugar una mica amb el nostre ideari com a banda, juntament amb el públic. D’aquesta manera podíem dir a aquell o aquella que ens preguntés al respecte: “Què no has vist els vídeos?”. (riuen)

Olek Burek (veu i baix): Jo trobo que l’arc de triomf de Barcelona és una mica el punt central de tota la banda. Tenim una cançó que es diu Carrer Marina, en honor a aquest carrer de la ciutat comtal, en el que ens hem passat més de mitja adolescència sortint de festa i que es troba a prop d’aquest monument. Sense oblidar que el nostre lloc de treball s’hi troba al costat… És un punt central, és com el punt neuràlgic de tota la nostra activitat. I, ara mateix, si passeges per on es troba l’Arc de Triomf i el parc de la Ciutadella de Barcelona, pots veure tota la vida que s’hi genera: hi ha músics, ballarins, tribus urbanes…  

W.B: És que es podria dir, fins i tot, que és la nova Rambla!  

O.B: A més, el nom d’Arc de Triomf sona bé per un grup de música. I és que era difícil trobar alguna altra cosa que ens identifiqués com a conjunt i que estigués tant present en les nostres vides. 

W.B: Cal afegir, també, que l’Arc de Triomf al qual fem referència és l’únic que no té cap mena d’origen bèl·lic. 

Com dèiem, us vàreu presentar a través d’una sèrie de vídeos, anomenats La història d’Arc de Triomf, on els germans Burek, venedors de mitjons, explicàveu d’una forma satírica i molt entretinguda els orígens de la banda. Com se us va acudir fer aquest tipus de promoció? Per què?

W.B: Això va sortir perquè, al ser un grup de formació nova volíem que la gent ens conegués com a persones, no només a través de la música sinó que diguessin: “Ostres, darrere d’aquest grup hi ha unes persones amb una personalitat en concret”. I trobem que està bé presentar-nos d’una forma una mica satírica i amb una mica de conya…. Hi ha gent que s’ho ha pres molt seriosament. El primer capítol és punyent, entra fort. Volíem que la gent ens conegués una miqueta. I és que, realment, tot plegat és cert. A allò que ens dediquem a fora de la banda sí que és una empresa de moda -concretament, de mitjons divertits i originals-. Volíem que quan la gent passés per davant de la nostra oficina digués: “Mira! Realment estan aquí!”

O.B: És això! Al final, passes per davant de la botigueta de mitjons i aquí ens trobes si ens enganxes en l’horari. 

W.B: Jo trobo que això dona una certa personalitat. Potser el trompetista o en Bioska no són cambrers, però formava part de la conya. 

O.B: A més de la presentació, hi ha altres capítols que expliquen el perquè el grup es diu així, o quins en són els membres. La gràcia de tot això era continuar i seguir fent més capítols, però clar, amb tot això, el projecte s’ha quedat parat. Ens sap molt de greu, perquè a la gent li estava agradant moltíssim. Jo crec que ho podrem reprendre un cop tinguem concerts, ja que el pròxim capítol tractaria, justament, del concert de presentació.

Quines són les influències principals del conjunt?

O.B: Això sempre ens ho pregunten però, com a músic, quan escoltes música, aquesta sempre és molt variada. Quan ets adolescent, t’encaselles una miqueta més en un estil de música, escoltant tres o quatre grups en concret, però després creixes i t’adones que t’agrada des del rock fins a l’ska i el reggae. Arc de Triomf és una mica una barreja de totes aquestes mescles de tots els membres del grup. De tot allò que escoltem. A en Joan, per exemple, li encanta John Mayer. I segurament Arc de Triomf no serà John Mayer, però si que sempre hi haurà aquell moment de dir que una cançó la fem d’un estil en concret en relació amb els gustos de tots els membres del grup. Així que cada persona, i cada estil, hi aporta el seu granet de sorra.

Hem pogut observar, Olek i Wojtek, que aquesta no és la vostra primera formació, sinó que ja presentàveu rodatge previ en altres formacions com Daylight i No Way Out, conjunts amb un estil diferent del d’Arc de Triomf. Què us ha portat cap al rock, pop i ska en català? 

W.B: Daylight va ser el nostre projecte d’abans. Era una banda de punk-rock i era com el nostre fillet. Això ho comences quan tens setze anys i després vas creixent.  Ho vam fer prou guai i ens va donar l’oportunitat de girar per fora de la península. Està molt bé això de tocar per la gent estrangera i cantar en anglès, però, sent catalans, al cantar en aquest idioma no pots expressar sempre tot el que tu vols. Sempre et queda aquella espineta clavada de dir “vale, estic viatjant molt, però m’agradaria tocar per la meva gent. Per la gent del poble”.

O.B: No érem profetes a la nostra terra. A mi m’encanta poder actuar al nostre poble. Per exemple, ara hem tocat a la Festa Major de Vilassar de mar – que es va celebrar en un format virtual – i és un orgull fer-ho per la gent amb la qual has crescut i la que realment més t’importa.

Nosaltres no som estrictament d’aquí però volíem fer un canvi i encetar un nou projecte, que ens feia moltíssima il·lusió. Nosaltres no fem música per res més que per les ganes de pujar a un escenari o per la il·lusió que ens fa crear nova música.  Arc de Triomf és una nova manera d’expressar-nos. Encara que som d’origen polonès, el català sempre ha sigut la nostra llengua.

La resta de components també presenten un rodatge previ, en conjunts com Bipolar i Abril, i en general heu arribat a fer concerts al Japó, a la Xina, a Rússia i a diferents zones d’Europa. Com és que amb aquest currículum no havíeu arribat a sonar amb més presència als Països Catalans?

W.B: La veritat és que sí que havíem sonat bastant, sobretot amb una cançó que es diu My seventeen. És un tema en anglès que ens va agafar Radio Flashback i va estar sonant moltíssim. Ens feia molta gràcia, perquè la gent taral·lejava la nostra cançó, però no ens relacionava amb un grup català i es pensava que érem un grup estranger. Llavors vam pensar que alguna cosa no funcionava, ja que estàvem fent una cançó en anglès i, després, la gent ho escoltava i creia que es tractava d’un grup americà, quan en realitat érem d’aquí. 

O.B: En canvi, ara és molt fort. Per Sant Joan vam estar a una revetlla i vam posar una de les nostres cançons i la gent se sabia la lletra. Te la podien cantar des del principi fins al final! I això mola moltíssim.

W.B: La resta són experiències. Poder viatjar és meravellós.

O.B: I no descartem amb Arc de Triomf  marxar i tocar a l’estranger, perquè la música en català és 100% exportable. Bandes com, per exemple Berri Txarrak, que van fer gira per tot el món, corroboren que realment cantar en un idioma com el català és perfectament factible, a més que no deixa de ser una llengua en la qual ens sentim còmodes cantant i amb la que ens podem expressar lliurement per tot el món. De fet, ja ens han sortit ofertes, per exemple, a Itàlia. No ens posem el límit de tocar només a Catalunya i als Països Catalans. Si no que intentarem, si pot ser, tocar per on ens deixin. 

Wojtek i Olek Burek D’ARC DE TRIOMF – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt

Vosaltres dos, Wojtek i Olek, sempre heu sigut cantants? O us heu anat animant al llarg del temps i ara heu decidit que, a més de necessitar un instrument als escenaris, també necessiteu un micròfon?

O.B: Amb els altres grups no érem cantants principals, en un inici. Però, a Daylight, per exemple, un dia va marxar el que era el cantant, i nosaltres sense voler vam anar agafant el seu rol. I, ostres… no sonava malament la cosa.

W.B: A més, amb el meu germà ens conjuntem molt bé les veus. I, escolta’m, quan tens el micròfon i ets tu qui està cantant les cançons que al final has compost, penso que és un poder meravellós. L’energia que desprendràs cap al públic no serà la mateixa que la que desprendria algú altre que interpretés la teva cançó. Ningú defensarà els teus temes com tu mateix. 

O.B: Al final, molts cops, no es tindrà la millor veu del món, potser. Però és qüestió de transmetre el missatge que es vol transmetre. 

Com us han afectat tots aquests dies de confinament a escala musical? Creieu que us han servit per a inspirar-vos més o us han aixafat la vostra creativitat? 

W.B: Molta gent s’ha agafat això com unes vacances per mirar la televisió. Per nosaltres, en canvi, han sigut unes vacances de guitarra. A més, nosaltres, tant el meu germà com jo, som bessons i vivim junts. Així que com estàvem tancats a casa vam decidir estar component moltíssim i, la veritat, és que hem après de la situació. Hem fet moltes covers, com unes catorze o quinze versions d’altres grups que anàvem publicant a l’Instagram i a les xarxes socials. Hem millorat com a músics perquè hem tingut moltíssim temps per tocar i això ens ha servit per crear contingut. Hem aprofitat el temps que dedicaríem d’altra forma als concerts que hem deixat de fer.

O.B: Les noves lletres parlen de totes aquelles coses que no fèiem en el confinament, perquè s’havien convertit en una mena de quimera. Ara, estem aquí, a la merda. Però és cert que no puc sortir de casa i no puc fer gaire cosa, però mentalment em munto unes històries al meu cap. Una pel·lícula en la qual tot és diferent. I gràcies a la composició, és el que hem fet durant aquest confinament.

Abans que es declarés l’estat d’alarma – i la consegüent prohibició de fer concerts de gran aforament- teníeu a l’horitzó una sèrie de concerts de presentació, com el que s’havia de celebrar a Barcelona el 18 de març, i que vau aplaçar posteriorment pel 20 de maig. Intentareu continuar la gira que teníeu prevista abans del confinament, juntament amb el concert de presentació que al final fareu el pròxim 21 d’octubre? 

W.B: Dos dies abans del confinament total estàvem assajant el concert. Estava tot preparat. Ho veiem com que venia el llop, però no ens ho estàvem creient gaire. Però de cop vam veure que tot anava de debó. En un principi pensàvem que això al maig ja hauria passat.

O.B: Un dia abans del confinament estàvem de “promo” a Europa FM, perquè acabàvem de treure el disc a finals de febrer. I és clar, just el dia abans de l’estat d’alarma, a l’entrar a la ràdio amb un grup de persones sencer, tothom es van alarmar que estiguessin tan junts. Hi havia una mica de confusió. A nosaltres, això ens ha agafat enmig de l’estrena del projecte.

W.B: Teníem 24 concerts tancats i confirmats. Però això era al març. Durant abril i maig s’hagueren confirmat bastants més. Per una banda que just començava era una il·lusió increïble. Començar amb 24 concerts és molt guai i és una forma molt maca de presentar aquest disc que hem treballat durant dos anys. Però ha passat el que ha passat i no som els únics artistes que s’han quedat sense concerts. Tirarem endavant. L’últim concert que ha caigut ha sigut un que havíem de fer a Andorra i això que volíem presentar-nos com el primer grup català que es presenta internacionalment, perquè Andorra es considera internacional. (riuen)

O.B: De fet, és una pena. Tot el grup estava superultra-motivat. Nosaltres, quan vam començar amb Arc de Triomf no teníem cap mena d’expectativa, perquè això ho fem per amor i de tot cor, però sense pensar en anar a un escenari gran. Només volem tocar. I tampoc esperàvem que ens agafés el management que ens ha agafat, però hem tingut moltíssima sort. I veure com després s’anaven confirmant concerts era increïble. Però pensem que si han caigut, no són els únics dins de la indústria musical… 

Heu tocat en algun dels festivals en streaming que s’han fet durant el confinament? En quin/s? Com ha estat l’experiència?

W.B: Sincerament, nosaltres som zero fans d’això, perquè creiem que Arc de Triomf és un grup nascut molt pel directe, de cara a les festes majors i per animar a una gent que està molt junta a la plaça del poble i amb un parell de cerveses a sobre. I això amb un format digital no ho pots tenir. Ara mateix, fer un concert via streaming, quan la gent pot estar al bar, no té molt de sentit per nosaltres. Ho hem fet un cop perquè ha sortit l’oportunitat que ens va oferir Vilassar de Mar i ens ha agradat. Però l’experiència no és guai, perquè justament el que mola i el que volem sentir és a la gent a prop. 

O.B: Després, cal dir que això de fer concerts en streaming per Instagram té una banda fosca. La cultura també té un cert valor i els músics i tot el sector cultural s‘ha reivindicat en contra dels streamings gratuïts. Ara els músics i tota la indústria estava esperant una temporada que no ha tingut. Hi ha hagut una desfeta econòmica per tot el sector cultural, no només pel que fa a la música, que ja ha sigut prou forta. Trobem que s’ha de reivindicar moltíssim la música en directe. Quan torni de veritat la gent ha d’anar als concerts. No només al concert del poble.

W.B: Ni només del grup més gran. També que vagi a veure un grup que potser no és tan gran, o a artistes emergents. 

O.B: Que la gent comenci a consumir. Si els artistes han fet aquests concerts en streaming per entretenir a la gent i per oferir una mica de contingut quan les coses estaven malament, cal que la gent després s’involucri amb els i les artistes, perquè aquests i aquestes estan patint.

W.B: Per exemple, nosaltres hem estat treballant, entre una cosa i una altra, dos anys per treure Arc de Triomf. I al final es una certa inversió, a part d’il·lusió. I quedar-te sense els concerts és un cop dur. Esperem que la gent respongui. Veurem què passa en els pròxims mesos… Però el bon rotllo i el positivisme no es perd mai. Som persones positives, sempre amb un somriure.

O.B: Tant de bo fem el concert més petit a la sala més petita i siguem quatre gats. Això ja ens faria molt feliços, perquè la nostra droga és la música i tocar en directe.

Durant aquests mesos també heu penjat a les xarxes diferents versions en acústic dels vostres temes. En algun d’ells, com a Perdre el rumb, vau convidar a l’Aitor Cugat, cantant de Xeic!, a cantar amb vosaltres. Com va sorgir la idea? Amb quin artista més us agradaria col·laborar pròximament?

W.B: Durant el confinament, l’Olek es va fer bastant amb l’Aitor. 

O.B: Sí, perquè l’Aitor és un tio molt ben parit. El veus i ja ho sembla. Però quan el coneixes dius “encara és més ben parit”. I un dia li vaig comentar si li molaria col·laborar amb nosaltres, i la veritat és que em donava una mica de respecte perquè, vulguis o no, la trajectòria de Xeic! és llarga i ells són una gran banda. Jo els admiro molt. I ens va dir, de seguida, que sí a la col·laboració. I vam flipar. Això és una cosa que em mola molt de l’escena catalana, ja que és molt amigable. Els grups es porten molt bé entre ells, i no hi ha gaires enveges. Quan Arc de Triomf vam entrar a l’escena catalana, gent com Txarango, que és un dels grups més grans del país, Segona Mà o Suu ens van donar la benvinguda.

W.B: Volíem fer coses amb altres artistes de l’escena i ha funcionat super-bé. A la gent li han encantat les versions, i ho hem fet fins que hem notat que ja no era el moment. Nosaltres no ens volem dedicar només a fer covers o col·laboracions amb altres artistes. També ens agrada fer la nostra pròpia música .

Quins plans de futur teniu pensats com a banda, a pesar del complicat horitzó que es preveu en els pròxims anys?

W.B: Són secrets, no us els puc dir! (riuen). Plans n’hi ha moltíssims. De fet, el passat divendres 19 de juny vam estrenar nou single i videoclip: L’estiu torna de nou. A la vegada l’àlbum de Nascuts per molestar segueix allà, encara el seguim presentant. Estem tenint molt de suport per part de les ràdios, cosa que agraïm moltíssim, ja que estem sonant en moltes cadenes catalanes amb aquest últim single… Tot plegat és flipant! Fa mig any que vam començar, estem trinant i no ens ho creiem! 

O.B: Però, bàsicament, els principals plans són presentar el nostre àlbum debut i, si pot ser, als escenaris. El primer concert que tenim al cap és el de presentació, el dia 21 d’octubre a la Sala 2 de l’Apolo, al qual esteu convidats a venir.

El fet que vosaltres, els germans Burek, sigueu els líders del conjunt i sigueu d’origen polonès, us ha fet pensar en arribar a cantar en aquest idioma? I en internacionalitzar-vos més, com els grups anteriors en què estàveu?

W.B: Jo trobo que el polonès és una llengua preciosa, i cantar en aquest idioma és una cosa que no descartem. És bonic, però cal dir que sona fort. A veure qui s’anima a rimar-hi. (riu) M’encantaria fer una cançó que fos mig-mig, però per quedar-me amb la gent. D’aquesta manera podríem dir alguna frase que digués alguna cosa molt forta i no passaria res. Alguna cosa que pogués ser il·legal.

ARC DE TRIOMF – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt

El vostre debut discogràfic s’anomena “Nascuts per molestar”. Però, què us molesta a vosaltres, Arc de Triomf?

W.B: Ens molesten moltes coses! No som d’aquells que ens queixem moltíssim, però hi ha quelcom que ens arriba a molestar força, com ara la indiferència. Hi ha molta gent que, ara mateix, no li importa res. Que van passant per la vida allà, com si no estigués passant res pel seu voltant. En general ens molesta la gent conformista. Nosaltres estem super en contra d’això. La banda en si ens sentim com que hem nascut per molestar. Si nosaltres hem de fer un canvi o queixar-nos de les coses que no ens agradin, ho fem. Jo crec que a través de les queixes s’aconsegueixen les coses.

O.B: La reivindicació! És important la reivindicació constant, perquè vivim en una societat molt imperfecta, i si volem anar cap a millor, s’ha de combatre tot allò que trobem que sigui injust i que formi part més del passat que de l’actualitat; des del feixisme, a l’homofòbia, i de més. És a dir, cal posar els peus a terra i dir, a vegades, les coses tal com són per canviar. No quedar-nos callats. I si crema un contenidor, doncs no plorar. (riu)

La vostra música denota alegria i festa, però també compta amb un toc revolucionari per lluitar per un món millor. Quin és el missatge conjunt de l’agrupació?

W.B: Portem sempre a sobre el Carpe Diem. Tenim una cançó, que es diu A la merda, que ens identifica moltíssim. I escolta, mira, tu no saps com aniran les coses. Així que, què tal si aprofites i et mires, ara mateix, com ets i disfrutes? Un no sap el que pot passar. Llavors, la cosa va una mica per aquí: vivim la vida “a tope” avui, i demà les conseqüències ja les patirem.

O.B: De fet, ja ho hem vist amb el confinament. En lloc de lamentar-nos, és més beneficiós anar a buscar el millor de tu, i treure el millor de tu per ser feliç, perquè, vulguis o no, tot això de planificar massa molts cops s’estronca per qualsevol fet fortuït. Nosaltres, en lloc de pensar a compondre en un futur, pensem a compondre ara, i d’aquesta manera sentim que estem aprofitant el nostre temps.

L’abril del 2019 vau enregistrar un directe a Rockaway Studios. Es tracta d’un concert o d’una proposta especial, com una versió en acústic dels vostres temes? Quan el podrem veure i per on?

W.B: Mira, et seré sincer. És un directe que vam rodar abans de publicar el disc, del qual només teníem tres cançons enregistrades. Volíem provar, a veure com sonava tot plegat en directe, i vam decidir parlar amb el nostre amic Raul Artana de Rockaway Studios perquè ens gravés interpretant alguns dels nostres temes. De fet, la idea va sortir a partir d’una conversa de What’s App, i no vam dubtar ni un segon en anar a Castelló, a on es trobaven els estudis.

O.B: Ara mateix, tenim dos temes en vídeo que hem de publicar, però estem a l’espera per veure quin és el millor moment, que segurament serà a mitjans de juliol. 

W.B: Serà l’excusa perquè aquella gent que no ens hagi pogut veure en directe, puguin veure l’energia que desprenem en un concert.  

Heu publicat tres videoclips (pels temes El carrer Marina, Per un món i L’Estiu torna de nou) i diversos videolyrics (per la resta de temes de l’àlbum). Teniu pensat publicar-ne algun altre de nou d’aquí poc?

W.B: Més vídeos encara!? (riuen) Mira, amb mà al cor, ara mateix no crec que tinguem més videoclips d’aquest disc. L’única cosa que podem fer són videoblogs amb contingut nou sobre l’àlbum de Nascuts per molestar, com per exemple alguns que parlin dels concerts. Que es pugui conèixer a la banda a través d’aquest seguit de capítols que estem fent. Això és el nostre pròxim objectiu audiovisual que volem fer. Tenim preparats els dos vídeos de Rockaway Studios mencionats anteriorment, però volem aportar, també, contingut diferent.

O.B: Alguna cançó exclusiva, també, potser cau. Això no ho descartem.

Esteu preparant algun pròxim treball, per sorprendre el públic amb nou material en aquests temps confusos de post-pandèmia?

W.B: Exclusiva: Sí! (riuen) Som un grup que estem en constant moviment, i que mai deixem de fer coses. Tenim una calaixera plena d’idees. Així que, a la mínima que puguem, farem cançons noves i les publicarem. Realment, un dels objectius del grup és ser una banda dinàmica.   

ARC DE TRIOMF – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt

Finalment, si haguéssiu de triar una cançó vostra que us defineixi al 100%, quina escolliríeu? 

W.B: Ostres, és que això depèn de qui li preguntis!

O.B: És clar! A mi m’ho preguntes, i jo, si hagués de definir la banda, parlaria de Tornarem, que és la cançó que obra el disc i que és tota una declaració d’intencions de per on vol anar Arc de Triomf. Tot i això, personalment, una cançó que em defineix més a mi és A la merda. Me la posaria cada matí al despertar, és com un himne. 

W.B: A l’hora de parlar del conjunt jo també diria Tornarem, que és una cançó super-positiva, molt alegre, amb moltíssima energia… L’altre dia vam estar assajant després de molt de temps sense haver-ho pogut fer i, sincerament, va ser increible. 

O.B: És que ens ho passem molt bé tocant en directe. Quan la gent ens vegi podrà veure i dir: “Ostres, cançons com Tornarem o A la merda són cançons molt festives i representatives del que són Arc de Triomf”. I la veritat és que fa molta ràbia no haver pogut fer cap concert encara, tot i que entenem perfectament les circumstàncies del moment. Amb altres bandes que ja han actuat, el públic ja ha pogut observar com sonen i ja tenen una idea al cap de com pot sonar si treuen un nou disc. Però en el nostre cas no! Jo crec que falta que la gent ens vegi en directe, també per poder escoltar l’àlbum de Nascuts per molestar amb unes altres orelles. 

W.B: Tenim molta energia acumulada, i l’única forma de deixar-la anar és a través dels concerts. I si no pot ser ara, que les actuacions es prorroguin i l’any que ve tornarem amb les mateixes ganes. 

O.B: Sí! La cultura no es cancel·la, es prorroga o es reprograma. Tot el sector que hi depèn es pot veure molt afectat per la situació actual, i creiem que prorrogar els esdeveniments pot ser una bona solució. 

Laura Nogueira i Marc Serrano – @avuisona

One thought on “ARC DE TRIOMF: “A la merda amb el demà, que l’avui no tornarà”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: