#AvuiSona Lluís Paloma “Patinet”, artista terrassenc que defineix la seva música com a baroque pop, un estil derivat del pop orquestral, en el que hi barreja moltes capes de so, reverbs, editatges, variacions de velocitat, equalitzacions diferents, compressions i cintes al revés. Sense obviar la seva fixació per la tècnica del “Mur de so”, i les seves aproximacions als ritmes llatins i a la música funk.
Va buscant la creació d’un nou moviment artístic, però ens confessa que encara li queda molt per cuinar. Com a bon enginyer de gravació dóna una gran importància a l’estudi, un lloc on crear i on generar suficient informació a partir de la física del so, un concepte que considera essencial en la música.
D’on sorgeix el sobrenom de “Patinet”? Explica’ns l’origen.
Admeto ser un «gamberret» del llenguatge. Recordo quan, als meus disset anys, en una classe de castellà ens van dir que el llenguatge només havia de servir per a dir coses amb sentit, posant-nos com a exemple d’allò incorrecte la frase «Juan entró en erupción inopinadamente». Per mi va ser un flash i, a partir d’aquí, sempre he mantingut una actitud poc reverent amb el llenguatge, buscant tota mena d’algoritmes per a arribar a llocs més enllà de tota lògica.
Una d’aquestes coses és la substitució fonètica de lletres de cançons, i una vegada que ho vaig provar amb la cançó dels Byrds Wait and See, una de les frases incloïa la paraula «patinets». I vaig pensar: «Patinet»… sona bé. Seré en “Patinet”.
Quines són les teves influències i els teus referents musicals?
El nucli dur d’influències són Philip Glass i Steve Reich (els meus tòtems), Brian Wilson, Phil Spector, els Beatles, Pink Floyd, R.E.M, la E.L.O. i els Byrds. Wilco i Son Volt m’apunten possibles noves direccions, també. A partir d’aquí ens podríem estar dies parlant de gent. En tot cas, també m’han influït estudis de gravació, sobretot Gold Star Recording (Los Angeles, ja no existeix) i Abbey Road. Més els enginyers de gravació dels Beatles, d’ABBA… I dues gravacions de referència: Strawberry Fields Forever dels Beatles i Isn’t It a Pity, version 1 de George Harrison en solitari.
Enguany has publicat el teu últim disc, que l’has anomenat Els somnis del futur s’escriuran amb acer!. Per què aquest nom? A què et refereixes?
Reconec que ja no me’n recordo. Aquest títol era en una portada que duia pul·lulant pel meu disc dur des del 2003, i que vaig trobar per casualitat mentre buscava una altra portada entre coses que havia fet. Sí que recordo vagament haver llegit una frase de Ho Chi Mihn en un còmic fa molts anys, però és una memòria molt difusa i no era ben bé aquesta frase. En tot cas, no sóc molt fan de Ho Chi Minh.
En altres treballs cantaves, però en aquest últim que has publicat enguany has decidit no fer-ho i optar per un LP instrumental. Per què?
Un tema de cansament amb el cantar, un altre tema de com cantar amb un munt de gent dormint al voltant de la meva habitació-estudi, i un pur tema d’eficiència. Necessitava moltíssim concretar un munt d’idees, i amb el MIDI i sintetitzadors professionals puc fer tot el treball de capes que em caracteritza. A més, em costa trobar sobre què cantar, i per a cantar males lletres, prefereixo callar.
Tens pensat portar el teu nou àlbum en directe amb el teu conjunt, “Els Visitants”?
En principi no. Amb ells prefereixo tocar material amb veu solista i apte per al rearranjament. No és precisament un mal grup: tots ells són virtuosos. Sóc afortunat de tocar amb ells.
Amb ells jo toco la guitarra rítmica i els teclats. La guitarra és una part important de la meva vida, i admeto que soc un «gearhead». Fins i tot una cançó del nostre repertori parla de comprar guitarres.
El teclat el toco perquè soc l’únic del grup que té una idea de què s’hi fa, però no espereu un Keith Emerson. Els meus companys són en Marc Campins (veu solista), Marc Casulleras (guitarra solista), Albert Bonnin (baix) i Xavi Rodríguez (bateria i percussions), i volem incorporar temes d’alguns d’ells al nostre repertori, el que per a mi és genial. Els Visitants tenen vida pròpia, i a més tenim força avançada la nostra tercera maqueta, que està sonant molt bé.
Hem vist que compons, graves, mescles i masteritzes tu sol les teves pròpies produccions. Et consideres un músic polifacètic?
Aquí citaré a en Serrat quan era en Serrat i cantava a en Joan Salvat-Papasseit: «Jo no prometo res, només camino». En el fons no faig més que ocupar-me personalment de tot un procés, i no hi ha feines separades. No crec que sigui més que un enginyer de gravació amb tendència a compondre. Als estudis de mitjans dels 1960 obtenir sons era molt més meritori, tot i que crec que tots hem somniat algun cop en gravar amb una taula EMI REDD.51 i un compressor Fairchild 660 o 670.
T’agrada experimentar en el que és la producció musical, endinsant-te en característiques noves al teu estil i creant efectes sonors innovadors pel públic. Com ho acostumes a fer?
El meu mètode bàsic de treball és fer una partitura electrònica amb ordinador, i quan la tinc a punt la passo a un arxiu MIDI. Llavors, obro aquest arxiu amb Cubase, i em poso a disparar des d’allà missatges MIDI cap als meus sintetitzadors, re-gravant el resultat, instrument per instrument, cada un a la seva pista. Finalment, faig la mescla (que pot incloure efectes) i masteritzo.
De vegades gravo dues mostres diferents d’un mateix tipus d’instrument i les panoramitzo per a fer una mena d’efecte estèreo. I de vegades superposo gravacions diferents com i es tractés d’un «collage». Llavors, quan afegeixo veu és sobre una base ja acabada i mesclada, en part per un tema d’espai al disc dur, i també en part perquè hi ha vegades que he gravat la veu molt temps després que la base instrumental.
Aquestes darreres setmanes m’he posat, per fi, a gravar els meus sintetitzadors via el meu rack de compressors, sobretot un IGS Audio Tubecore 3U de vàlvules, capaç, entre altres coses, de fer compressió paral·lela. En base a això, de vegades provo algun sintetitzador nou (per exemple, un Roland Boutique D-05), o alguna tècnica de «chorus» per a la veu.
Si produeixo a algú altre solc ser molt més aventurat, i acabo fent muntatges força il·lògics simplement per a obtenir nous sons, com a la versió de Nadie del tema Holes de Mercury Rev.
Hem vist que tens oïda absoluta! Què suposa això? Quins avantatges et comporta a l’hora de compondre i analitzar obres musicals i sonores?
He llegit en algun lloc que té a veure amb la memòria, però ha de ser alguna cosa més. També que té a veure amb una diferència de mida dels lòbuls temporals, el que té més pinta de creïble. Jo crec que he acabat essent compositor degut a això (i a escoltar a Philip Glass amb tretze-catorze anys d’edat), i certament m’ha ajudat molt a compondre i a analitzar obres d’altra gent. Però només he après totes les implicacions amb el temps.
Quan era petit, ni sabia que tenia aquesta oïda. Em pensava que tothom escoltava com jo. Ha estat només gradualment que he observat a gent amb unes dificultats ridícules per a desxifrar què estaven sentit, fins al punt que m’agradaria pitjar un botó i que tothom tingués una bona oïda musical. A la vegada que em pregunto què deuen sentir algunes persones quan escolten música, i això em pot ser una limitació: no sé com compondre per a ells.
Què et va portar a estudiar enginyeria de gravació? Creus que és necessari, per a tot compositor, que en tingui uns coneixements bàsics avui en dia?
Necessari i imprescindible. De fet, el coneixement convencional ens diu que saber solfeig és saber música. Però veig a molta gent que sap solfeig i que literalment no sap què es fa. Per exemple, als estudiants d’un instrument al conservatori se’ls ensenya a llegir una partitura i tocar-la, i arriben a ser molt bons en això, però cap d’ells no sap per què allò que toquen sona bé. Únicament et deixen anar tota una cantarella sobre emocions i cels blaus que és el que els han ensenyat.
Bona part del problema ve que el solfeig és un sistema que existeix des de fa més de quatre cents anys, quan se sabia molt poc sobre el so com a fenomen físic, i així hi ha elements del so que no es poden notar. Pots indicar que una part és per a piano, però com apuntes un passatge de síntesi FM atonal via un «Ring modulator»? I com apuntes música basada en afinacions no temperades o basades en intervals diferents que la octava dividida en dotze semitons? El problema d’una nova notació és trobar una manera d’apuntar-ho tot d’una forma pràctica, i el handicap d’una notació tan antiga com la que fem servir és que molts músics no arriben a ser conscients del que fan.
Recordo un concert en una escola de música on les parets estaven plenes de frases de grans compositors parlant com nens de parvulari. Era depriment. Jo mateix em vaig sentir un ignorant quan vaig començar a compondre a catorze anys, i els meus estudis intensius a Crash de Manresa amb vint-i-dos anys van ser un intent meu, amb el temps fructífer, d’aprendre com funcionava el so: harmònics, fase d’ona, dispersió del so en un espai… I tot el que faig és aprofitar la física de molt pocs elements sonors per a generar molta informació. Hi ha molta més música a Dream House de LaMonte Young o a Four Organs de Steve Reich que a moltes de les obres típiques de música clàssica convencional. No és que negui la possibilitat de reaccionar de moltes maneres, també emocionals, davant la música, però recordeu que l’oient és al final de tot de la cadena, i que les seves reaccions són individuals i imprevisibles.
Així, doncs, em centro simplement a construir un so, donant llibertat a l’oient. I construeixo aquest so emprant l’estudi d’enregistrament. Però és possible construir sons en directe, per exemple, en improvisacions col·lectives com les d’AMM. Sobre mi, ho puc resumir en què soc el divertit que, mentre l’altra gent es queixa que l’habitació sona apagada i no se sent bé, vaig i moc les cortines per a que l’acústica sigui més brillant.
També compons per a música coral. D’on ve la teva passió pel cant? Quan i com estrenaràs les obres que has escrit?
Tant com passió… Però hi ha una història interessant aquí: no vaig buscar el cant, ell em va trobar a mi. Des dels sis anys vaig assistir a classes d’una «cosa» anomenada «Sembra», el «pet project» de la pedagoga terrassenca Beneta Trullàs (1913-2012) per a formar les noves generacions de músics clàssics terrassencs (molts dels que van passar per allà han acabat essent professors al Conservatori Professional de Terrassa). El cas és que el maig de 1990 una de les professores, na Rosa Ribera, va muntar la Coral Jovenívola de Sembra, i hi vaig estar tres anys, fins a fer el salt a la Massa Coral de Terrassa el setembre de 1993 (una de les finalitats de la Jovenívola, segons vaig saber després). A la Massa hi porto cantant des d’aleshores, i és un dels llocs on sóc benvingut, cosa que agraeixo.
A la vegada, en algun moment vaig cantar com a reforç als Estudi XX Cor de, precisament, la Rosa Ribera. El tema d’estudiar cant? Cantava fatal (anys després vaig descobrir que era un tema d’envà nassal que m’impedia projectar la veu), i per a millorar-ho vaig estudiar primer de manera privada amb en Carles Ortiz, i llavors al Conservatori amb la Montse Solà i (majoritàriament) amb la Maria Mateu, completant l’ensenyament avançat de Cant.
Una altra cosa són els ànims: vaig haver de fer tantes audicions, tants concerts, tants assaigs… que prefereixo deixar parlar a la meva maquinària. En tot cas, la meva motivació per a compondre per a coral és la Massa Coral: l’any passat vam estrenar un breu «Sanctus» per a cor mixt, piano i baix elèctric, i hi ha un parell més d’obres a la cua, totes breus. Més una obra per a piano i veu solista que he compost aquest 2020 per a, precisament, na Maria Mateu, una excel·lent cantant.
Hem llegit que has patit bullying escolar massiu, quan eres petit, i que al cap d’uns anys vas ser diagnosticat amb esquizofrènia indiferenciada. Com t’han influït aquests dos factors en les teves composicions musicals al llarg de la teva vida?
No per a bé. Vull aprofitar per a desmuntar el mite que els diagnòstics en salut mental duen directament a la creativitat. En el meu cas va ser a l’inrevés, quan vaig tocar fons em vaig descobrir incapaç de crear, i vaig patir molt per això. Mentre que un cop sortit del pou és quan funciono i entrego feina. En tot cas, tinc contacte amb més gent del col·lectiu, i això ha estat molt bo per a mi. Sobre el «bullying», sóc un supervivent.
A més de músic, també ets un apassionat de la fotografia. Com combines ambdues disciplines artístiques?
De tant en tant surto de casa amb una vella càmera rèflex digital i fotografio. En realitat, un cop domines prou com per a fer que la càmera faci allò que necessites que faci, la fotografia és «found art», una oportunitat per a aprendre a mirar.
De moment tinc muntats en pdf dos volums de fotografies fetes a la meva Terrassa natal, inèdits. No són les típiques fotografies dels grans edificis i monuments, sinó fotografia pura, una mica a la manera de Lee Friedlander, Robert Frank o Vivian Mayer, els meus fotògrafs favorits. Són imatges desconcertants i plenes d’informació. Tot i que la llei actual m’impedeix de fer el tipus de fotografia plena de vida que m’agradaria fer. Com a conseqüència em surten llibres molt solitaris. Espero que algun dia aquesta situació s’acabi.
També escric, tot i que aquí no tinc cap llibre conclòs, i fer-ne almenys un és un projecte meu pel futur.
Finalment, si haguessis d’escollir una cançó pròpia perquè et definís, quina triaries?
La dolça torradora en la primavera del ‘65…, la darrera cançó del meu primer àlbum, el Corrupció. Sempre la definiré com el meu «single» de setze minuts, una cançó amb un munt d’editatges que no obstant flueix i es percep com una unitat, mentre la lletra parla dels meus primers impactes culturals.
Tot i que reconec que em va cridar l’atenció en el seu moment que una cançó sobre felicitat fos percebuda com a dramàtica. Potser pels versos: «era el temps de l’hora màgica,/quan el refugi semblava etern». En tot cas, amb ella vaig trobar el meu so.
Laura Nogueira i Marc Serrano – @avuisona
Avui Sona 