Núria Graham, fotografiada a Barcelona dimarts 25 de Febrer. (Àlex Garcia)
“La guitarra és més jo que tot.” Així es defineix Núria Graham, una cantautora mig catalana i mig irlandesa que s’està tornant una referència pel folk-pop fet a casa. La cantant, que principalment canta en anglès, té una gran trajectòria que, tot i la seva curta edat, l’avala.
Només amb setze anys, Graham publicà First Tracks, una magnífica maqueta debut que, l’any 2013, la va donar a conèixer. Les set cançons publicades van ser compostes i escrites íntegrament per la vigatana. Després d’esgotar tots els exemplars del seu EP, Halley Records el reedita dos anys més tard, el 2015.
L’any 2015, l’artista també va publicar Bird Eyes, el seu primer treball discogràfic de llarga duració editat per El Segell de Primavera. L’obra presenta una música sofisticada, clàssica i addictiu. La veu i la guitarra, tan característica de Graham, es col·loquen en un primer pla, per sobre d’ambients electrònics o acústic, convertint-se en els vertaders protagonistes del disc ple de lletres sensuals i captivadores. El treball, que s’endinsa en un marc compositiu i interpretatiu propi, va convertir a Graham en una de les veus més sol·licitades per tot el territori. Tant és així que en 2016, la cantant va treure al mercat un segon EP sota el nom In the cave, on destaquen cançons com Collage o Miànigues. El so del curta durada és més subterrani i més fosc que els primers, però és també, alhora, més directe i cu.
Does it ring a bell?, publicat l’any 2017, és el nom del segon llarga durada de l’artista. L’àlbum la va posicionar en l’escena nacional com a artista imprescindible. El disc és un diari de creixement que es va anar entreteixint al pis de Vic on vivia la cantant, al ritme del campanar de la plaça durant un any. Amb aquest disc, la cantant volia, més que explicar una història en concret, explicar que passava pel seu cap. D’aquesta voluntat neixen deu cançons crues i fosques, que van des del folk a la psicodèlia, però que mostren amb molta cohesió entre elles, mostrant un treball sincer en la seva composició. Això permet que Núria Graham consolidi un estil propi, on les lletres prenen força per la seva transparència.
El 24 de febrer de 2020, es publica Majorie, l’últim disc de la compositora i cantant, on es veu més clara que mai la seva essència. Connemara, el primer single del CD, porta el nom de la regió a l’oest d’Irlanda on l’artista solia passar les vacances en família. Aquest fet exemplifica la narrativa que vol transmetre Graham amb aquesta publicació: la història d’una jove que posa fi a la seva vida en aquesta regió d’Irlanda, zona de vacances familiar de l’artista de des de la seva infantesa. El disc no parla d’Irlanda, parla de la família. En aquesta nova aposta personal, la de Vic canta amb un to greu i profund, que interpreta amb serenitat i aplom, tot i la seva curta edat. Molts crítics consideren aquesta nova producció com el disc adult de la cantant, tot i que ella ho nega.
A més de la publicació de tots aquests treballs discogràfics, Núria Graham no ha tingut descans. Ha actuat en els escenaris dels festivals i sales més rellevants al llarg del territori nacional i de l’estranger, amb concerts a Berlín, França, Londres i Portugal. Ha fet gira telonejant St. Vicent, cantautora estatunidenca, o Unknown Mortal Orchestra, grup de heavy metal. Però no només actua dintre del seu projecte propi, sinó que també ha actuat com a guitarrista de la banda de l’Amaia en festivals com el Temporada Alta.
En aquest 2020, l’artista ja va actuar el 27 de febrer a la sala Apolo, dintre del marc del GuitarBCN i continuarà la gira a Madrid, a la sala El Sol, dijous 12 i a l’Auditori de Girona el pròxim 13 de març. No és l’únic concert que té previst, ja que també actuarà a l’Atlàntida de Vic i un altre cop a Londres a finals d’abril.
Com ella mateixa reivindica, amb només vint-i-tres anys i veient la seva trajectòria, encara li queden molts discos per fer. I estem segurs que només podran convertir-la, encara més, en un referent a la indústria musical.
Cartell del dissenyador gràfic Manuel Cuyàs amb l’esglògan reivindicatiu de la 22a edició.
Ahir a la nit a l’auditori de Girona es van entregar els Premis Enderrock, un dels guardons més destacats de la indústria musical als Països Catalans, entregats per la revista de referència dintre del sector. Una 22a edició sota la reivindicació del ‘2 per cent per la cultura‘, eslògan inclòs al cartell del dissenyador gràfic Manuel Cuyàs.
La gala va estar conduïda pels actors Rafel Faixedas i Carles Xuriguera, que són els presentadors des de l’any 2014. Les seves veus no són les úniques que es van sentir. En una gala que reconeix la importància de la cultura, era impossible que l’escenari no s’omplís de melodies i músiques.
L’edició d’enguany va ser iniciada amb una versió de la cançó “El vol de l’home ocell” interpretada per la simfònica de Corda i Cobla de Catalunya, el tenor Roger Padullés i Martín Rodríguez Jr, fill del recent desaparegut bateria de Sangtraït, Rockson o Barbablanca. Aquesta no va ser l’única actuació de la nit. Per l’escenari de l’auditori gironí van pasar grups com Blaumut, Sopa de Cabra, Getrudis,Balkan Paradise Orchestra, Koers o Smoking Souls.
Tanquem un 2019, doncs, replet de música i bones sensacions, per obrir-ne un de nou que depararà moltes noves sorpreses. Des d’Avui Sona felicitem a tots els guardonats de la nit, i en especial al Grup Enderrock per organitzar uns dels premis musicals més importants dels Països Catalans!
Buhos al festival Petits Camaleons – Imatge extreta del portal web Tot Sant Cugat, del diari El Món
Hi ha edat per la música? És una pregunta difícil de respondre. Si més no, el compositor de músiques infantils Pep Puigdemont comenta en un article de la revista Enderrock, que el més probable és que les cançons tinguin una edat de començament, però no de final. Quelcom que es pot determinar a partir de quan l’oient té la capacitat d’entendre una musicalitat o una lletra. O, sense anar més lluny, quan aquesta música desperta emocions i sentiments en aquell o aquella que l’escolta. A partir d’aquí, però, tal cançó pot agradar fins a la vellesa, sense cap mena de límit. I és que, al cap i a la fi, la música no deixa de ser música, per molt que estigui dirigida inicialment a infants, a adolescents, a adults o a ancians.
És per això, que no s’acaba d’entendre el menyspreu generalitzat que hi ha en la societat pel que fa a les músiques infantils, les quals semblen estar desprestigiades pel simple fet d’estar destinades a infants. Sembla que només adquireixen part de valor quan estan fetes per músics de reconeguda trajectòria en el camp de les “músiques per a adults”. Uns prejudicis que es troben sovint en els pensaments de moltes persones, que no saben el que es perden tancant les portes a un estil pedagògic que cada cop s’està convertint més transgeneracional.
Ja fa cert temps que aquest tipus de músiques han anat evolucionant fins a esdevenir músiques familiars, desenvolupant, fins i tot, altres subgèneres com el kindie rock, sorgit principalment a Nord-amèrica. Aquest es caracteritza per ser creat per artistes cantautors que simplement decideixen sensibilitzar-se parlant de temes que puguin interessar als infants en les seves cançons i en oposició a la música infantil més comercial. De manera que el públic pel qual van dirigides aquestes músiques es va ampliant, tenint en compte que quan un nen o una nena consumeixen un producte musical per a infants, ho acostumen a fer acompanyats dels seus pares, els quals el prescriuen i n’acaben sent partícips.
Hi ha música per a infants de molta qualitat; i de vegades de més qualitat que algunes dirigides per a adults. No només existeixen les cançons més tradicionals que s’han anat passant de generació en generació per via oral (com podria ser el “Sol solet”), sinó que també n’han sorgit de noves amb finalitats com ara contribuir en el desenvolupament de la localització auditiva, el desenvolupament cognitiu i el reforçament de les emocions dels més menuts.
Xesco Boix va ser un mite en aquest aspecte, un dels primers a combinar la pedagogia amb la música per a educar als infants a Catalunya. Però el llegat que ha deixat és totalment enriquidor, amb artistes que han esdevingut tan populars com la mateixa Dàmaris Gelabert. Després d’acumular un total de més de 296 milions de reproduccions amb el tema “Mosquits” a YouTube i de rebre el botó d’or d’aquesta plataforma per haver superat el milió de subscriptors, s’ha convertit en un referent de les músiques familiars. I no només a Catalunya, sinó que arreu del món, sent l’única artista que canta en català en aconseguir aquestes xifres. Els temes “Bon dia” i “Els dies de la setmana” ja són un clàssic en el repertori dels petits i les petites que amb pocs anyets es comencen a aficionar a la música.
També cal destacar El Pot Petit, un dels grups de moda en aquest àmbit, el qual ja porta 10 anys de trajectòria fent ballar i cantar a milers de nens amb cançons com “El lleó vergonyós”, que supera els 7 milions de visualitzacions a YouTube, o “Els pirates”, que ja n’acumula més de 5. Una banda que també destaca per la seva aposta pel format de vídeo a l’hora de difondre les seves músiques per arribar a un públic més ampli a través d’un producte audiovisual de qualitat. Sense deixar de banda els seus espectacles en directe, que els van portar a fer unes 145 actuacions al llarg del 2019.
Un altre exemple de la riquesa de les músiques infantils que hi ha als Països Catalans és Xiula, una altra agrupació que barreja l’educació amb la música, tractant de reüll aquells problemes del dia a dia que més costen de dir per parts dels nens i les nenes. Sempre, però, amb un sentit de l’humor que els caracteritza en cançons com “Verdura i peix” o “Polls”. Animant-se, fins i tot, a apropar aquells ritmes urbans que estan més de moda en l’actualitat, construint temes de trap com “Rispect”, on es consciencia als infants de què és el bullyng.
Reggae Per Xics, projecte infantil de la formació The Penguins, són un altre conjunt d’artistes que es dediquen a passar les “cançons de tota la vida” pel filtre del reggae i dels ritmes jamaicans. La banda pensa cada un dels seus concerts com a un espectacle destinat per a un públic transgeneracional, i que pugui agrupar a famílies senceres, amb la intenció que tots gaudeixin de la seva música. “Si tu vas al cel” o “Una mosca volava per la llum” són dos dels seus temes més populars, que ajuden als més menuts a conèixer cançons populars clàssiques amb un ritme més mestís i semblant al de molts grups actuals de l’escena musical dels Països Catalans.
En aquesta índole, no ens podem oblidar dels Ramonets, un dels grups més demanats als cartells dels espectacles infantils. Amb una formació de 4 músics, interpreten temes clàssics de les llegendes del punk Ramones, amb el suport d’un parell d’animadors que porten als directes per posar moviment i ball a cada cançó. El conjunt ja porta a l’esquena 3 discos, innovant fins i tot pel que fa a les seves portades en físic. El seu darrer àlbum inclou un llapis amb goma i la portada està en blanc, perquè cada nen i nena pugui personalitzar, a la seva manera, la caràtula de l’LP, incentivant la imaginació i les arts plàstiques dels més menuts.
La Petita Orquestra Peiotaire, més coneguda com La POP, és un grup, també de músiques infantils, que va néixer a partir de la transformació del conjunt Amanida Peiot. Ells es dediquen a fer valdre el llegat cultural tradicional i a expressar-lo d’una manera contemporània. Sense obviar els altres projectes que es deriven d’aquesta banda, gràcies a la iniciativa del líder, Francesc Burgos, com ara el festival Sona Baixet. Un cicle conceptual de teatre i música per a les famílies, portat de la mà del projecte cultural LaCasaCalba, que se celebra per la zona de Gandia els dies 4 i 5 d’abril d’enguany.
Un altre artista important dins les músiques familiars, i un habitual del Sona Baixet, és en Dani Miquel, qui des de petit que ha tocat la dolçaina i qui pretén recuperar i transmetre les cançons tradicionals infantils valencianes a tots els xiquets. Afegint-hi la formació mallorquina Cucorba, una de les més populars i més aclamades pels nens i les nenes a les Illes Balears, la qual comparteix escena amb l’artista Lluïsa.
Pel que fa més al kindie rock, la Lali BeGood n’és un dels màxims exponents a Catalunya. Ella beu d’altres artistes internacionals del gènere, com Frances England o Dan Zanes, a la vegada que apropa grans clàssics de la música com The Beatles, Elvis Presley o Queen a les nenes i als nens. Fa un parell d’anys va publicar el seu últim disc anomenat Futur-oh, on va col·laborar amb el prestigiós guitarrista Xarim Aresté. Enguany aquest àlbum s’ha renovat amb una nova edició en anglès, Future-oh.
En l’àmbit radiofònic i comunicatiu aquest tipus de músiques també estan agafant el seu protagonisme. L’emissora de ràdio iCat ja compta amb un programa dirigit íntegrament a les nenes i als nens, anomenat iCat Kids. El presenten Pau Guillamet, Mar Blanch i David Its Me i es retransmet cada dissabte a partir de les 10h del matí. Un horari excel·lent perquè els més menuts el puguin gaudir juntament amb els seus pares.
No cal dir doncs, que les músiques familiars i el kindie rock cada cop estan més presents en les festes majors, on grups com els abans mencionats comparteixen cartell de concerts amb bandes tradicionalment considerades “per a adults”. Un femomen que tard o d’hora havia d’arribar, fent partícips als més petits d’aquest ambient festiu, però adaptant els volums i els horaris a les seves necessitats com a infants.
Característiques que ja porten per la mà els organitzadors del Petits Camaleons, el primer festival pensat per a les nenes i els nens a Catalunya. Una oportunitat excel·lent perquè grans i petits puguin anar de festival amb normalitat i gaudir de diferents concerts en un dia. Aquest esdeveniment es fa al Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès cada any, i hi han actuat, entre molts altres, artistes com Els Catarres, Jarabe de Palo, Quimi Portet, Ramon Mirabet, Buhos, Obeses, El Petit de Cal Eril, La Pegatina, Els Pets i Doctor Prats. Una forma ideal per apropar els infants al més sonat de l’escena musical catalana, amb una oportunitat única, i expressament pensada per a ells, per veure grups tan populars com els comentats. Es preveu que aquest 2020 es repeteixi l’experiència entre els dies 2, 3 i 4 d’octubre.
I és que, fins i tot, aquest gènere musical ha adquirit el seu lloc de reconeixement, com es mereix, dins de molts dels guardons musicals més importants del país, i d’arreu del món. Els Grammy’s ja compten amb la categoria The Best Children’s Album des del 1959, cosa que ha seguit implementant el grup Enderrock en els premis que organitzen amb el Premi Xesco Boix al millor disc infantil per part de la crítica, juntament amb un altre per al millor disc per votació popular. Comptant també amb el Premi al millor disc per a xiquets i xiquetes dels premis Carles Santos de la Música Valenciana.
Així que, tant si teniu menuts com si no, ja no valen excuses per descobrir tot aquest món tan ric de músiques infantils i familiars. Doneu-li una oportunitat i doneu-hi un cop d’ull, que de ben segur que us sorprendrà. Al cap i a la fi tots portem un nen o una nena dins nostre, que segueix tenint ganes de jugar, passar-s’ho bé i aprendre. Per això us deixo, tot seguit, un reportatge radiofònic que vaig dur a terme durant les meves pràctiques universitàries a iCat juntament amb els companys del programa Independents, perquè seguiu descobrint més curiositats d’aquest tema. Espero que el gaudiu!
Smoking Souls – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del grup
Des de petit, sempre m’he sentit atret pel so de les guitarres dures, el “hard rock” i la importància de portar implícit un missatge en les cançons. Era estrany, però mentre la majoria dels meus companys escoltaven altres artistes del moment, més aviat comercials, jo em fixava en la cruesa de Linkin Park, els infinits solos de Jimmi Hendrix o el “grunge” brut de Foo Fighters.
De més adolescent vaig anar obrint el meu ventall de gustos i em va captivar la gran riquesa musical que hi havia als Països Catalans. En aquells temps mal-tocava el baix elèctric i escoltava molta música provinent de València, sobretot de bandes com Obrint Pas, Aspencat o la Gossa Sorda. Músics que no oblidaven el seu compromís amb la seva terra i que tocaven la fibra amb el que feien.
Ara mateix, cap d’aquests tres grups que escoltava es troba en actiu. Però el llegat que han deixat és espectacular, amb nous artistes que van creixent cada cop amb més força, arrossegant masses i omplint sales tan mítiques com l’Apolo de Barcelona. Un clar exemple d’això n’és Smoking Souls, una banda de rock provinent de Pego, població natal de la Gossa Sorda.
El conjunt de la Marina Alta es va formar el 2010 com a representants d’una generació de joves a la que li agradava explorar els racons ocults de la música en temps d’incertesa. Fent-ho amb la cançó com a arma més potent per expressar-se. En aquells instants la família de components la formaven Carles Caselles a la veu i a la guitarra més rítmica, Pau Camps a la guitarra solista, Josep Bolu a la bateria i Natxo Asensio al baix elèctric.
No va ser, però, fins a l’any vinent que la banda va fer el seu primer concert i va publicar un EP d’estrena, amb el nom de Maqueta(2011). Allà van començar a mostrar l’energia que portaven en la recambra, amb 3 potents temes de rock dur i un de més melòdic, sota el nom de No uno más. La inèrcia que van anar adquirint a partir de llavors no ha parat de créixer fins el dia d’avui.
El 2013 van publicar el seu primer disc autoeditat, sota el nom de L’Espenta, amb un single tan punyent com Herència cremada, el qual anava acompanyat d’un videoclip que ja començava a denotar quina seria l’estètica del conjunt. Aquí és quan posem cara per primer cop, a uns joves amb ganes de fer-se sentir.
Durant el 2014 els Smoking treuen un single, L’Home de Cent Anys, per retre homenatge al major representant de la Nova Cançó als Pirineus: Joan Pau Giné. Un tema del mateix cantautor, que va ser reinterpretat i enregistrat als estudis Atomic Studios, pel prestigiós productor Mark Dasousa. Personalitat amb qui treballaren des de llavors, mantenint una forta amistat. I és que al cap de poc temps, al mateix any, la banda va versionar en rock una cançó del músic valencià Feliu Ventura, Alacant per interior, amb el mateix Mark Dasousa davant la taula de so.
La banda prometia, i un any després, el 2015, van treure un dels discos que els va començar a atorgar més renom, i no només al País Valencià, sinó també a Catalunya. El CD es titulava Nòmades i estava publicat sota el segell de Propaganda pel Fet!, cosa que volia dir que els Smoking havien fitxar per aquesta coneguda discogràfica, la qual també porta a altres artistes de prestigi, com Zoo, Auxili o l’acabat de néixer Ciudad Jara. En aquest LP el baixista de la banda ja no era en Natxo, sinó que el seu lloc l’ocupà en Miquel Àlvarez.
Aquell any va ser quan els vaig conèixer i els vaig escoltar per primer cop, després d’haver-ne sentit a parlar a l’Acampada Jove, en la qual també vaig actuar. Això sí, en l’escenari de la plaça de la vila de Montblanc, dins del concurs Música Jove. Era inevitable guardar un bon record d’aquesta banda, tenint en compte que a partir d’aquell moment em recordaria, en certa manera, a aquella experiència màgica.
Aquell mateix 2015, Smoking Souls van publicar el hit que els faria agafar l’èxit digne d’una de les bandes més punteres:Nit Salvatge. Un tema inèdit, acompanyat d’un videoclip que ja porta més de 800.000 visualitzacions a YouTube, i que servia de carta de presentació d’aquella edició del Festivern. A més, va ser en aquest single on la banda va comptar amb les seves primeres col·laboracions, amb Boikot, Los Chikos del Maíz i Els Catarres. Unes col·laboracions de luxe, perfectes per propulsar-se de cap en el bell mig de l’epicentre de la indústria musical dels Països Catalans.
El 2016, després de presentar la seva part més sensible en un taller en contra del masclisme a l’institut IES Enric Valor d’Alacant, els Smoking van donar per tancada la gira del Nòmades Tour. El conjunt celebrava 5 anys de trajectòria i van decidir fer una original iniciativa, en forma de videoclip col·lectiu d’un dels temes del darrer disc, per agrair al seu públic més proper tot el seu suport.
Aquest va ser un dels motors que els va impulsar a fer la gira Tour Salvatge, on els vaig acabar de conèixer del tot. En un dels seus directes, em van captivar com sonava el seu rock dur en viu. Allà els Smoking van aconseguir un nou fan, que els seguiria en totes aquelles novetats que fessin i que quedaria encara més corprès en escoltar el que seria el seu nou disc: Cendra i or (2017). Unes clares referències a l’au fènix, que renaix de les seves cendres, amb tot el potencial necessari per menjar-se el món. Un treball que a l’any 2018 completarien amb el single L’últim ball. Una cançó que compta amb la col·laboració de Desakato i amb un impactant videoclip que suposa una explosió pels sentits.
En aquest mateix any, el grup va penjar un seguit de vídeos amb la interpretació d’algunes de les seves cançons més mítiques en versió acústica. En Carles va ser l’encarregat d’ensenyar als fans com sonen cadascun d’aquests temes despullats, en un cicle audiovisual anomenat Paratges Preferits. Fet que completarien amb un final de gira de somni actuant per tota una plaça de toros de València plena d’estudiants de la Universitat de la mateixa ciutat. Ara, però, amb un petit canvi a les fileres del grup. El baixista Miquel Àlvarez va abandonar el conjunt per començar un camí com a artista en solitari, i es va afegir com a nou integrant en Marc Miralles.
Entrats ja en el 2019, Smoking Souls va enregistrar un nou single amb videoclip propi, que portaria per nom Líquid. Quelcom que serviria de carta de presentació del que s’ha convertit en un dels millors discos de l’any: Translúcid. Una obra evolucionada, que s’enfila per les branques del que representava la banda, i que contempla una maduresa sonora i musical que porta al conjunt a tractar temàtiques més reflexives pel que fa a les emocions humanes.
Translúcid és una propietat que permet entreveure què hi pot haver darrere d’un objecte, però que no mostra explícitament el què és. La banda explica l’elecció d’aquest nom com un acte artístic revolucionari que completa el públic, fent que l’espectador tanqui el cercle del procés creatiu a partir de la seva particular lectura. Tant és així, que els Smoking juguen amb aquest concepte en els directes d’aquesta nova gira que va arrencar el passat 1 de gener de 2020, amb uns efectes visuals i lluminosos dignes de mencionar. Amb ells es juga amb l’aparició i la desaparició de diverses imatges, que es plasmen en tres banderes verticals de fons, amb les quals es mescla una composició de color amb l’ús de colors complementaris a través dels focus. Creant així un seguit de contrastos que fan que, en determinades ocasions, prenguin més presència unes formes o unes altres.
Sens dubte, això és la cirereta del pastís d’un any, que de ben segur portarà el nom d’Smoking Souls. Si no, mireu les llistes d’Enderrock i de Ràdio 4 de rtve, on el disc figura entre un dels deu millors del 2019. Jo ja els he vist actuar en el passat “sold out” que van fer a la sala Apolo, però espero veure’ls molts més cops en essència, abans d’encetar un 2021 en el que la banda ja estarà, de ben segur, en el més alt de la música dels Països Catalans. Te’ls perdràs?!
Manel, La Bien Querida, La habitación roja o Mishima són alguns dels grups que sonaran en la XV edició del Let’s Festival 2020, que tindrà lloc entre el 24 de gener i el 28 de març a diferents sales de L’Hospitalet de Llobregat.
El festival, organitzat per la sala Salamandra, porta ja a la seva esquena 15 edicions, on s’han donat cita bandes destacades del panorama musical. Per l’escenari del festival, han passat grups com La Casa Azul, Viva Suecia, Ramon Mirabet o Kids From Mars, que van participar en l’edició del 2019 o Rayden, Joan Miquel Oliver o La bien querida en la del 2018. L’any 2017, van participar grups com Love of Lesbian, Fuel Fandango o Rock en Familia (descobrint AC/DC) mentre que el 2016 van sonar artistes com Mishima, Núria Graham o Ferran Palau. Les músiques de Mishima, Els amics de les arts i Dorian van sonar fort a l’edició del 2015 mentre que el 2014 el festival va acollir grups com Ivan Ferreiro, Manel o Delafé y las flores azules.
L’any 2013, bandes com Mishima, Blaumut, Mcenroe o Cuchillo es van apoderar de l’escenari d’un festival que, en l’edició anterior, en el 2012, havia acollit a artistes com Lori Meyer, El columpio Asesino o La habitación roja. L’any 2011, bandes com La bien querida, Pau Vallvé, Bony Bones o Christina Rosenvigne van participar en la 6a edició del festival. A la 5a edició, que va tenir lloc l’any 2010, hi van participar artistes com Delorean, Dorian, El petit de Cal Eril o Joe Crepúsculo. El cartell de l’any 2009 incloïa bandes com Vetusta Morla, Manel o Mazoni, que van prendre el relleu de Mishima, La estrella de David, Facto de la fe y las flores azules o Triángulo de amor bizarro, que havien actuat en l’edició del 2008. La segona edició del Let’s Festival, en 2007, va comptar amb la presència d’artistes com Antònia Font, Nacho Vegas o Dorian. Ivan Ferreiro, Love of Lesbian, Lori Meyers o La habitación Roja van inaugurar el festival en la seva primera edició l’any 2006.
A aquests grups se sumaran a les 55 bandes i els 25 concerts que es podran gaudir en aquesta edició. Enguany, el festival ampliarà també les seves seus musicals: a la sala Salamandra -nucli de la cita- s’hi sumen tres espais més: l’auditori Barrades, el nou Espai Zowie i l’emblemàtic Oncle Jack.
Les entrades es poden comprar a les taquilles del Festival, sempre que aquestes no estiguin exhaurides, com en el cas del concert de Manel, que van vendre totes les entrades setmanes abans del seu concert. Per aquest motiu, si no vols perdre’t algun dels 25 concerts que ofereix el festival, és recomanable comprar-les abans!
El grup valencià Los zigarrosvan estrenar el festival amb el seu concert el passat divendres 24 de Gener a la sala Salamandra. Els concerts se succeiran al llarg de tres mesos, on el Let’s Festival es convertirà en el protagonista de la ciutat.
PRÒXIMES DATES DE CONCERTS
ESCUELAS PÍAS + GHOST TRANSMISSION + GRUSHENKA + PERAPERTÚ 22 de febrer a les 22:30 Espai Zowie Ant: 14 € – Taq: 17 €
BRUISES + KEEMS + OPATOV 28 de febrer a les 21:00 Espai Zowie Ant: 8 €
BASTANTE 6 de març a les 21:30h Espai Zowie Ant: 8€ – Taq: 10€
NEW MODEL ARMY + LAS NOVIAS 7 de marzo a les 21:00h Salamandra Ant: 25€ – Taq: 30€
GÚDAR + PABLO PRISMA Y LAS PIRÁMIDES + JOSÉ IGNACIO MARTORELL 7 de març a les 20:30h Espai Zowie Ant: 8 € – Taq: 10 €
ALISON DARWIN + MIMETIC THEORY + VIOLET MISTAKE 13 de març a les 20:30h Espai Zowie Ant: 9€
SHINOVA + NUNATAK 14 de març a les 20:30h Salamandra Ant: 17€ – Taq: 20€
SALINA + OLSEN TWINZ + WALKING LANDS + MEEKY + HEARTWORMS 14 de març a les 19:00h Espai Zowie Ant: 9 € – Taq: 12 €
SILOÉ + ALIS + TRIANGULO INVERSO 20 de març a les 20:30h Espai Zowie Ant: 12€ – Taq: 15€
LA HABITACIÓN ROJA + CORA YAKO 21 de març a les 20:30 Salamandra Ant: 16€ – Taq: 20€
PARAÍSO PLÁSTICO + LUME! 21 de març a les 21:30h Espai Zowie Ant: 8 €
LA BIEN QUERIDA + PAPA TOPO 27 de març a les 20:30 Salamandra Ant promo: 16€ – Ant: 18€ – Taq: 23€
TREZOR 27 de marzo a les 00:30 Espai Zowie Entrada gratuïta fins completar aforament
MISHIMA + KARABASH 28 de marzo a las 20:30h Salamandra Ant: 15€ – Taq: 18€
MEDALLA + URPA 28 de marzo a las 20:30 Espai Zowie Ant: 9 € – Taq: 12 €
PRESENTACIÓ DEL CARTELL DE LA 13A EDICIÓ DEL FESTIVAL TINGLADU – Vídeo d’Avui Sona
Fins que valgui la pena viure. Aquesta consigna revolucionaria xilena és el lema de la 13a edició del Tingladu.
Enguany se celebrarà els 23, 24, 25 i 26 de Juliol a la plaça 1 d’Octubre de Vilanova i la Geltrú. La capital garrafenca ha sigut sempre un punt clau del festival i es allà, al bar Cal Trajo, on dijous passat es va presentar el cartell d’aquest any.
El festival es caracteritza per reivindicar la cultura catalana i, per aquest motiu, un cop més, la música en català actua com a l’eix vertebrador de la programació. Tot i això, sobre l’escenari també hi haurà presència d’artistes internacionals. En aquest interès per reivindicar la música de qualitat i de proximitat, s’han programat 3 grups de l’escena local vilanovina com La Brigada i Trial i 2 grups més de la Berguedia del Penedes com Novomesto.
Conscients de que encara queda molt per treballar sobre aquest aspecte a la industria musical, els organitzadors del Tingladu han intentat equilibrar tot el possible la presència femenina i masculina sobre l’escenari.
Per tancar la presentació del cartell, els organitadors van comptar amb la presència del músic Muchacho. Una actuació autèntica, plena de ritme i energia, que va atorgar l’aire adequat per començar a pensar que arribi ràpid l’estiu, gràcies al seu ventilador, pal de paller de les seves composicions.
Fins que valgui la pena viure, valdrà la pena El Tingladu! Llarga vida al festival!
No els fa por que els reconeguin només com “els de la cançó dels castellers” però el cert és que Porto Bello és molt més i així ho demostra la seva trajectòria, de la que parlarem avui a la secció d’ El Personatge de la setmana.
El grup va ser fundat pels germans Blàzquez de la manera més fortuïta possible. En Joan Blàzquez, bateria del Búhos, tenia diverses composicions enregistrades al seu ordinador i va demanar al seu germà petit, en Tonet Blàzquez, que li poses veu a algunes d’elles. Contents amb el resultat, van començar a rematar més cançons i es van proposar dur a terme una maqueta, tota enregistrada per ells. Els germans Blàzquez va enviar la proposta a David Rosell, productor de grups com Txarango, Els Catarres, Doctor Prats o Búhos. Rosell va acceptar la producció i van iniciar un gran viatge que va desembocar en Porto Bello. Actualment, la banda està integrada per Tonet Blàzquez com a veu, Roger Vila com a baix, Gerard Fort com a guitarra, Nano Negrié a la bateria, Kai Stroink a la trompeta i Raul Castro com a trombó.
Aquell primer disc fortuït, però alhora treballat, va rebre el nom de Basat en fets reals. Precisament aquest nom, que no és atzarós, és el fil conductor per a totes les cançons que hi apareixen. Totes les lletres estan relacionades amb un fet real, tant dels components del grup, com d’algun conegut o de l’algun conegut d’algun conegut, com ells mateixos afirmen. “Són anècdotes que han estat explicades molts cops entre nosaltres”, declaren. “No hi ha cap història inventada.” Aquest punt de veracitat va fer que el disc tirés endavant i comptés amb la participació d’Alguer Miquel, cantant de Txarango, Guillem Solé, cantant de Búhos, i del mateix productor, David Rosell. En aquest LP s’incloïa “Hem nascut castellers”, un dels primers singles de la banda que encara continua despertant moments emotius als concerts. La cançó és un homenatge punk-rock al món casteller del qual integrants com en Tonet Blàquez n’han format part. La composició ha obtingut més de 124.000 visualitzacions a YouTube fins al moment i ha esdevingut un signe d’identitat del grup i dels castells, simultàniament.
Basat en fets reals va permetre que el grup s’expandís i es donés a conèixer per tota Catalunya. La seva popularitat va anar creixent a les xarxes i en els concerts, el que va fer possible que l’any 2018 resultessin guanyadors del Premi Enderrock per votació popular al Millor Artista revelació 2017.
El 22 de febrer de 2019, gairebé dos anys després de la publicació de Basats en fets reals, la banda va treure al mercat el seu nou CD: L’Ull de la Tempesta. Com en l’anterior treball, el nom té un gran missatge darrere. Al voltant de l’ull de la tempesta tot és caos, però al centre de tot només hi ha tranquil·litat. La banda se sentia en aquell moment vital: en l’ull d’una tempesta de la qual podien sortir reforçats.I així ha sigut. El disc ha comptat amb la presència de 3 sigles, amb el seu propi videoclip: Fet d’amor, Dies que comencen i el recent La foguera. L’Ull de la Tempesta ha servit perquè el grup es consolidés encara més i els ha permès dur a terme una gran gira per sales, festes majors i festivals com les Barraques de Sitges o el concert de La Mercè a Barcelona.
Quan un pensa en Porto Bello, pensa en un port on atraquen molts estils de música diferents. I és que el grup fuig de les etiquetes musicals, no busquen estancar-se en un sol estil. Entre les seves cançons hi ha rock com a Hem nascut castellers, rancheras com a Mariana, reggae, salsa, ritmes balcànics i, fins i tot, temes on es combinen estils. Aquesta barreja musical encaixa perfectament amb la concepció que hi ha darrere del grup. Porto Bello neix de la unió de músics de pobles costaners. Aquesta relació amb el mediterrani es tradueix en les seves lletres però, alhora, també adopten estils diferents perquè a un port arriba i marxa molta gent de llocs molt diversos del món amb cultures molt diferents. Porto bello barreja aquest concepte de la globalització però alhora de la cultura petita i distintiva de cada lloc per crear una música jove, sensual, però sobretot, canyera i festiva.
Porto bello és per a tots aquells melòmans que gaudeixen de la barreja d’estils, però sobretot dels escenaris, perquè és allà on la banda es torna realment gran. En els seus concerts no només es gaudeix de bona música sinó que també és gaudeix d’un bon show, conduït magistralment pel showman del grup, en Tonet Blàzquez. Només ells són capaços de crear un ambient on es ballen rancheras, es fan pilars i es canta a ple pulmó embarbussaments infantils com “Una gallina xica, tica, mica, camacurta i ballarica, va tenir sis fills xics, tics, mics, camacurts i ballarics”. Nosaltres tenim clar que Porto Bello continuarà trepitjant fort. I signe d’això és que quan algú diu “Ei pim pam pum”, cada cop més, la gent sap que s’ha de respondre: “Un xupito i cap amunt!”.
Des del naixement del setè art, el cinema i la música han anat fortament units. No s’ha d’oblidar que des del seu sorgiment, a finals del segle XIX, les pel·lícules es visualitzaven amb una música que sonava alhora. La música tenia una funció secundària però fonamental; a vegades, complementava allò que es veia en pantalla mentre que d’altres servia per marcar el ritme de la projecció. Gairebé sempre servia també per marcar el context o emfatitzar les emocions dels protagonistes. Amb el temps, aquest mecanisme sonor es va anar perfeccionant tècnicament i va permetre que el cinema deixes de ser mut i els diàlegs fossin sincrònics. Tot i això, la unió entre la música i el cinema segueix present. Les Bandes Sonores continuen tenint un gran pes i s’inclouen en alguns dels premis cinematogràfics més importants de l’indústria. Un exemple clar són els Premis Gaudí, que es van entregar el passat diumenge 19 de Gener.
Els premis Gaudí són una iniciativa del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya. Tenen el seu origen en els Premis Barcelona, que van sorgir l’any 2002 amb l’objectiu de difondre i promocionar les millors pel·lícules, artistes i tècnics del sector cinematogràfic català. Des dels seus inicis, els guardons compten amb una categoria per a la Millor música original, guardó que s’atorga a la millor banda original.
NOMS AMB PRESÈNCIA
Per estar premiat als Premis Gaudí, només cal ser un artista. Compositors especialitzats en bandes sonores com Lucas Vidal o Xavier Capellas, productors musicals com Raül Fernández “Refree” o cantants reconeguts com Joan Miquel Oliver, Joan Dausà, Lluis Llach, Leiva o Pau Vallvé s’equiparen i només importa una cosa; si les seves creacions són les que millor s’adapten a les imatges de la pantalla gran.
Alguns compten amb cert avantatge amb això perque no és el primer cop que són reconeguts pel seu treball. Carles Cases és un d’ells amb 4 nominacions per les seves composicions: 2 als Premis Gaudi i 2 als Premis Goya. Mikel Salas també va aconseguir fer doblet amb una nominació als Gaudí i un altre als Goya. Santos Martínez, en canvi, ha aconseguit al llarg de la seva trajectòria dues nominacions als Gaudí. Els germans Galperine van aconseguir una nominació als Gaudí i una altra als Goya per la pel·lícula Eva. El mateix succeeix amb Zacarías Matínez de la Riva i Álex Martínez que van ser nominats als Gaudí i als premis Goya per la seva participació a Les aventures de Tadeo Jones. Victor Reyes va aconseguir també una nominació als Goya i va resultar guanyador del premi Primetime Emmy al millor tema musical per a títols d’entrada.
En Joan Valent, autor de l’himne oficial del Govern de les Illes Balears, va resultar guanyador del premi Goya a millor música original i el Premi Platino a la millor música original. En ambdós casos va ser per les seves composicions per a les Brujas de Zugarramundi. Fernando Velázquez, que ha aconseguit dues nominacions als Gaudí, va doblar aquestes nominacions als premis Goya, on va resultar guanyador com a millor música original de la pel·lícula Un monstruo viene a verme. Bebo Valdés, guanyador del Premi Gaudí per Chico & Rita, va aconseguir també cinc premis de la música, sis Goyas i 7 Grammys, a més de ser una de les figures clau de la música cubana.
Roque Baños és dels compositors més reconeguts amb més de 10 nominacions als Goya, de les quals ha guanyat en 3 ocasions; una per millor cançó original i les altres dos per millor banda sonora original. Tanmateix, Arnau Bataller és el que ostenta el rècord de més nominacions als Gaudí, amb 3 candidatures. Tot i això, l’únic guanyador dels premis Gaudí que ha repetit aquesta fita és Alfonso Vilallonga que va guanyar per Blancanieves i per La librería.
Tot i que sembla que el nom dels guanyadors dels Premis Gaudí a millor banda sonora sempre s’escriu en masculí, hi ha casos esporàdics on s’obre camí la figura femenina. Giulia i Los Tellarini van ser els primers guanyadors i tenien una dona com a cantant principal. Així i tot, l’única compositora que ha guanyat aquest guardó es Sílvia Pérez Cruz l’any 2017 pel seu treball en Cerca de tu casa.
REPÀS DELS GUARDONATS A CADA EDICIÓ
L’any 2009 es van entregar els I Premis Gaudí. Per la catifa vermella van passar grans produccions com VICKY CRISTINA BARCELONA que va resultar guanyadora del premi a millor música original, amb música de Giulia i Los Tellarini. Contra ella, estaven nominades les músiques originals de Joan Miquel Oliver a MY WAY, Carles Cases a FORASTERS i Mikel Salas a BIENVENIDO A FAREWELL-GUTMANN.
L’any següent, el 2010, es va realitzar la II gala dels Premis Gaudí on Santos Martínez va sortir com a vencedor a la categoria de millor música original per la seva composició per a la pel·lícula TRASH. En aquesta edició tornava a competir Carles Cases per ELOÏSE, Jesús Díaz i Fletcher Ventura per THE FROST (EL GEBRE) i Núria Canturri i Joan Riedweg per XTREMS.
La III edició dels Premis Gaudí, que es va dur a terme el 2011, va tenir una pel·lícula com a clara guanyadora: PA NEGRE, que va aconseguir 13 guardons de les 15 nominacions que tenia. Entre ells, el de millor música original, composta per Jose Manuel Pagán. Les seves competidores van ser ¿DÓNDE SE NACIONALIZA LA MAREA? amb música de Xavier Oró i Pep Solórzano, HEROIS amb música de l’Arnau Bataller i LA LLEGENDA DE L’INNOMBRABLE amb música del “repetidor” Santos Martínez.
L’any 2012 va tenir lloc la IV edició dels Premis Gaudí, on Bebo Valdés va sortir guanyador per la música original de la pel·lícula CHICO & RITA. Bebo va haver de competir contra Xavier Capellas, compositor de BRUC, LA LLEGENDA, Eugeni Galperine i Sacha Galperine, compositors de EVA i Lucas Vidal, compositor de MIENTRAS DUERMES.
A la V edició dels premis, de l’any 2013, el guanyador del guardó a millor música original va ser Alfonso de Vilallonga per BLANCANEUS, on la música feia d’element conductor, ja que s’imiten a les pel·lícules mudes en blanc i negre. Aquell any mateix van estar nominats Marc Vaillo per ORSON WEST, Zacarías Martínez de la Riva i Álex Martínez per la pel·lícula d’animació LES AVENTURES DE TADEU JONES i el conegut cantant Lluís Llach, que va participar en JORDI DAUDER, LA REVOLUCIÓ PENDENT.
Joan Dausà i la banda sonora de BARCELONA, NIT D’ESTIU van ser els guanyadors del guardó a la VI edició dels premis, que se celebrà l’any 2014. Contra aquesta BSO, hi havien nominades les compostes per Víctor Reyes (GRAND PIANO), Pau Vallbé (MÓN PETIT) i Fernando Velázquez (LOS ÚLTIMOS DÍAS).
A la VII edició, l’any 2015, van estar nominats Zetlia Montes i Simon Smith per RASTRES DE SÀNDAL, Diego Pedragosa i Sergi Cameron per ELS ANYS SALVATGES, el “repetidor” Arnau Bataller per [REC]4:APOCALIPSIS i Roque Baños per EL NIÑO, que va acabar sent el guanyador.
El 2016 es va dur a terme la VIII edició dels Premis Gaudí, on en Xavier Capelles tornà a estar nominat a millor música original per L’ADOPCIÓ igual que en Joan Dausà, que va ser nominat per BARCELONA, NIT D’HIVERN. En aquesta ocasió, però, el guardó va recaure en Joan Valent per EL REY DE LA HABANA. L’altre nominat de l’edició va ser l’argentí Nico Cota per TRUMAN.
A la IX edició dels premis, l’any 2017, van estar nominades les músiques originals de la pel·lícula THE CHOSEN (EL ELEGIDO) composta pel repetidor Arnau Bataller, A MONSTER CALLS (UN MONSTRE EM VE A VEURE) amb composicions del també repetidor Fernando Velázquez, LA PROPERA PELL amb música de Gerard Gil i CERCA DE TU CASA de la Sílvia Pérez Cruz. La música original guanyadora va ser aquesta última, convertint a la Sílvia Pérez Cruz en la primera dona a guanyar aquest guardó sense formar part de cap grup musical.
L’any 2018 va tenir lloc la X edició d’uns premis més que consolidats en la indústria audiovisual catalana. Les pel·lícules LA LLAMADA amb bso de Leiva, INCERTA GLÒRIA amb composicions de José González Riera (Marcus JGR), ESTIU 1993 amb una banda sonora d’Ernest Pipó i Pau Boïgues i LA LIBRERÍA amb música del guardonat Alfonso Villalonga competien pel guardó a millor música original que finalment es va endur, per segon cop, Villalonga.
A la XI edició, que va tenir lloc en el 2019, Kiko Veneno i Raül Refree es van alçar com a guanyadors gràcies al seu treball a ENTRE DOS AGUAS. Van superar d’aquesta manera a les composicions de Josep Sanou per PETITET, de Gerard Pastor per JEAN-FRANÇOIS I EL SENTIT DE LA VIDA i de Diego Navarro per EL FOTÓGRAFO DE MAUTHAUSEN.
El passat 19 de Gener va tenir lloc la XII edició dels Premis Gaudí. Enguany, els nominats a millor música original eren Maika Mokivsky per QUIÉN A HIERRO MATA, Pau Vallvé per LA VIDA SENSE LA SARA AMAT, Raül Fernández “Refree” per OJOS NEGROS i Sofía Oriana per ELISA Y MARCELA. El guanyador del guardó aquest any va ser Pau Vallvé.
Tot i que els premis no són la finalitat dels músics, categories com la de millor banda sonora serveixen per visibilitzar una professió que ens passa desapercebuda. Com a espectadors, tendim a restar-li importància a la música que acompanya les escenes, quan és gràcies a aquesta la que ens ajuda a acabar-nos de submergir emocionalment en la història. Els Premis Gaudí són els guardons a la música que veiem en la pantalla gran.
El Tío la Careta – Imatge extreta de la web d’El Tio la Careta
El Tío la Careta és un grup de mestissatge valencià, que combina sobretot estils com el rock, el reggae, el funky i l’ska. Uns estils que reforcen el missatge que la banda desprèn en cada cançó i cada concert: clamar en contra de totes aquelles injustícies que enfosqueixen el nostre planeta, però sense oblidar el crit de l’esperança per tots aquells que mai es rendeixen i que sempre treuen un somriure.
El projecte va començar catorze anys enrere, el 2006; però no va ser fins dos anys més tard que el conjunt va publicar el que seria la seva primera maqueta en format d’elapé, que portaria per nom Deambulando. Allà és on es van reunir els seus 12 primers temes i on es presentava la banda amb una cançó que portava el mateix nom que el grup. En aquest mateix moment la família del Tío va crèixer de 6 components, fins a gairebé el doble, arribant a reunir 11 músics.
Un temps després d’aquesta primera publicació, van decidir animar-se a llançar el seu primer videoclip. Concretament el del tema El Tiempo, un single que s’incloïa al seu primer EP, anomenat Tiempo de Títeres, en el que es podien trobar un seguit de quatre cançons. Però no va ser fins al 2015 que publicarien alguns senzills del primer àlbum d’estudi que la banda anava a estrenar poc després: Pan, trabajo y techo i Psicotropic. Sense deixar de banda la cançó Bienaventurados, la qual no acabaria formant part del nou CD.
Levantando los pies del suelo, doncs, va ser el primer treball que van publicar en format de disc complet, on comptarien amb col·laboracions tan sonades com la del Pablo de La Raízo la del Miquel Peretó de La Gossa Sorda. Després de diversos anys de fer carretera i d’adquirir més maduresa, la banda va començar a destacar pels seus potents directes, basats en una formació de 8 músics. Tres menys que uns anys enrere. La gira que van dur a terme entre el 2016 i el 2017 els va resultar molt positiva per encarar amb més ganes que mai la seva pròxima meta: un nou àlbum doble.
El concert que va realitzar El Tío la Careta el 30 d’abril del 2018 al Viña Rockva ser el desencadenant d’aquest nou repte, estructurat en dues etapes. Primer va veure la llum Grita, la primera part del disc doble que acabarien publicant. Un conjunt de sis cançons que comptaria amb una gira que els portaria per diferents punts de la península Ibèrica. Això els va ajudar a mantenir vius els seus dos aspectes més essencials: l’estil musical i el missatge. I és que les lletres d’aquest nou disc estaven carregades de crítica social i de reivindicació.
Característiques que varen mantenir en l’edició de la segona part d’aquest disc que estaven cuinant: Rebélate. Comptant amb la producció de Mark Dasousa, el mateix que ha produït a grans bandes valencianes com Aspencat, Zoo o La Raíz. És evident, doncs, que la seva empremta va quedar plasmada en totes les cançons d’aquest àlbum dobleGrita-Rebélate.
En aquesta segona fracció, Rebélate, comptava amb cinc temes; un menys que a la primera part. Però va servir per acabar de consolidar el conjunt en l’escena musical valenciana, que va ampliant fronteres en la seva nova gira, i va acabar tocant en festivals tant coneguts com l’Arenal Sound, el Pirata Rock o el Festivern.
Tot això, recordant que aquest passat 2019 van participar al concursSona 9 que organitza el grup Enderrock, juntament amb iCat, Catalunya Ràdio i TV3. I encara que no van arribar a les fases finals, participar en aquest esdeveniment els va atorgar més popularitat i visibilitat de la que tenien fins al moment. Una popularitat que es va acabar traduint en èxit, ja que van aconseguir una nominació en la categoria del millor disc de fusió i mestissatge per Grita-Rebélate, als premis Carles Santos 2019 de la música valenciana, juntament amb El Diluvi, Insoma i la Trocamba Matanusca.
Així que recordeu bé aquest nom: El Tío la Careta. Estem segurs que en sentireu a parlar més d’ells. Sobretot ara que ja preparen noves cançons per tal de fer arribar el seu crit als pobles més llunyans del país, despertant en cada un d’ells el sentiment revolucionari que ens fa lliures. I és que ja ho diuen en la cançó Desaparecerán: “quiero una hoguera iluminando cada barrio quiero justicia, quiero paz como legado”. Un llegat que s’haurà de treballar a base de cançons i de lluita, amb la cultura com a arma.
Cartell del BatnaSants 2020 – Imatge extreta del diari ara.cat
En plena dictadura franquista als Països Catalans va aparèixer el moviment de la Nova Cançó i amb ell la cançó d’autor. Una forma de reivindicar la música i l’art escrit en la llengua catalana, lluitant en contra de totes les repressions que ha anat rebent aquesta cultura a causa d’un seguit d’idees feixistes imposades en la nostra societat. Una música que transcendeix en els anys sense perdre vigència, i que avui en dia encara és necessària per resistir i lluitar en contra de totes les injustícies amb què ens trobem.
A mitjans de la dècada dels noranta aquest estil, però, va viure els seus pitjors moments. Després de la retirada de molts dels artistes dels Setze Jutges, la cançó d’autor es trobava en una crisi d’identitat i sequera de propostes. Encara que, va ser en aquest context desfavorable que es va crear, a les Cotxeres de Sants de Barcelona, un cicle de nou concerts de cançó, amb la intenció de donar impuls a aquest estil musical i de reprendre els valors així com l’esperit, que va representar el moviment de la Nova Cançó. Afegint els objectius de transmetre aquest moviment a les generacions més joves, constituint un pont de comunicació amb les generacions anteriors, a la vegada que fomentant-ne la transmissió i l’escolta. Aquest cicle es va passar a anomenar BarnaSants.
Avui dia, aquest festival dirigit per Pere Camps ha anat creixent fins al punt de programar, en l’edició d’enguany, més de 100 concerts arreu dels Països Catalans, amb produccions pròpies, esdeveniments especials, edicions de material discogràfic i literari, a la vegada que amb col·laboracions amb països de diferents parts del món, com Cuba o Itàlia. Tot això, sense oblidar que el director d’aquest festival encara no ha aconseguit tot el suport necessari per part de les institucions, que no li garanteixen un futur estable, sinó que l’obliguen a passar per tràmits administratius feixucs i a crear una campanya de micromecenatge de 30.000 euros per poder cobrir el dèficit.
Malgrat això, el BarnaSants ha esdevingut una de les trobades de la cançó d’autor més rellevants d’Europa, juntament amb el festival “Rassegna della canzone d’autore” del Club Tenco italià: una altra iniciativa per promoure aquest estil musical ple de missatge. I és que de fet, ambdues associacions han anat consolidant uns lligams comuns des del 2009, creant actes tant a Catalunya com a Itàlia.
Però com s’ha dit abans, l’acció diplomàtica exterior del festival català no acaba aquí. Si no que, en la seva tretzena edició va dur a Cuba la cloenda d’aquest esdeveniment. Un lloc excel·lent per portar el BarnaSants, sobretot perquè és el bressol del moviment de la Nueva Trova, relacionat amb la Nueva Canción latinoamericana, i que va emergir als anys seixanta, després de l’establiment de la Revolució Cubana i dels seus conseqüents canvis socials i polítics.
Va ser a partir d’aquí que el BarnaSants va seguir amb aquestes sinergies, fent un ric intercanvi cultural catalano-cubà, que més tard també el portaria a col·laborar amb artistes d’altres països com Xile, Mèxic, Veneçuela, Argentina i Uruguai; arribant a plasmar un projecte com la Biennal Cultural Catalano-Urugaiana, amb la qual es van crear diversos esdeveniments als dos països per tal de promoure un intercanvi cultural entre ambdues nacions.
En els últims anys, a més, s’ha establert un projecte cultural en xarxa que concentra més de 25 seus diferents on programar concerts, realitzant i presentant produccions pròpies, repartint uns premis que es van establir a partir de la quinzena edició, enregistrant material discogràfic, promocional o audiovisual de paraula musicada, i fent concerts especials i històrics com el de les “Sis Hores de Cançó a Carretera de Sants” del 2015.
Enguany però no és una edició qualsevol, sinó que el BarnaSants compleix el seu vint-i-cinquè aniversari, coincidint amb la mort de l’històric cantautor valencià, Ovidi Montllor. Ara, ja fa 25 anys que el compositor d’Alcoi va marxar de vacances, però el seu llegat segueix sent més viu que mai. Es manté com el nord d’una brúixola que marca el camí a seguir en uns temps on la gent que es troba al poder no vol que reflexionem.
El BarnaSants assoleix aquesta 25a edició aclamant els valors de la figura d’Ovidi. Uns valors que podem percebre en les cançons de Feliu Ventura, Quico Pi de la Serra i Ovidi 25, artistes que es troben en el cartell de concerts del festival, que no només promet, sinó que demostra una qualitat excepcional acompanyada de missatge reivindicatiu. Perquè en ple segle XXI, és la cultura la que ha de ser el kalàixnikov per lluitar pels nostres drets i llibertats. I la música la nostra arma de resistència.
Aquí podeu trobar tota la programació del BarnaSants, que va des del 24 de gener al 18 d’abril: PROGRAMA
Aquí podeu comprar les entrades del BarnaSants: ENTRADES
Avui Sona 