#AvuiSona Anabel Lee, un grup novell de punk-pop, new wave i post-punk dels 80, tot passat per un filtre actual. La banda, que també té referents de la música indie nacional, ens presenta el seu nou single, La mejor canción del año.
Abans de publicar els singles del nou disc vau realitzar dues versions que han
tingut força repercussió: “Comprada” de Marisol i “Enchochado de ti” de Don
Patricio. Els dos temes, que difereixen molt entre ells, s’allunyen, en principi, de l’estil de música que presenteu com a grup. Per què vau triar aquests
específicament? Esteu contents amb el resultat?
Volíem provar-nos a nosaltres mateixos que les etiquetes no tenen massa sentit avui dia i que la música pot transcendir l’artista. Volíem enfrontar-nos a aquestes cançons com si fossin composicions pròpies, però amb la versió de Pepa Flores vam voler fer-li un homenatge.
Quines són les vostres influències en l’àmbit musical?
L’indie i el noise dels 90, el punk i el post punk dels 80 en UK. També l’escena més
alternativa actual, encara que algunes són cada cop més mainstream. Ens posa molt contents veure que bandes com Idles o Viagra Boys són cada dia més conegudes i poden viure de la música.
El video d’animació que acompanya Enchochado de ti el va realitzar l’Albert
Perdices, baixista de la banda. El videoclip de Cabezas de cartel, rodat en
VHS, compta amb la direcció d’en Víctor, el cantant principal. Aquests fets ens
demostren que la banda està molt compromesa amb la filosofia de Do It
Yourself, ja que la imatge continua sent 100% homemade. A què és degut?
Teniu la sensació que així controleu més la imatge del que és Anabel Lee?
Sempre hem concebut Anabel Lee com un projecte transversal que es recolza en
l’audiovisual. En Víctor i l’Albert tenen molt clara aquesta filosofia DIY. A més a més, són cineastes, així que té molt de sentit cedir-los aquest control. Podem continuar sent amos del nostre propi discurs.
“Sobran defectos” va ser el primer single del nou disc. En ell, critiqueu la
masculinitat tòxica que tenim en la nostra societat. Sent un grup format
únicament per nois, heu sentit la pressió d’encaixar en aquest patró dissenyat per altres? Mulleu-vos: quins són els vostres pitjors defectes?
Mai hem sentit cap mena de pressió, ens cuidem de continuar sent lliures per a poder expressar el que sentim i estem envoltats per un equip que comparteix el nostre ideari. Continuem aprenent, perquè ens queda moltíssim per aprendre, i som coneixedors que queden molts deutes per igualar. Tenim una responsabilitat i continuarem cantant algunes coses. Pot ser que aquest sigui el nostre principal defecte: som incapaços de romandre callats i no dir el que pensem.
Enguany heu sigut triats “Grup Cases de la Música 2020“. Com us sentiu amb
aquest reconeixement? Com ha estat l’experiència en un any en el qual,
lamentablement, hi ha hagut molts menys concerts que de costum?
Va ser una notícia increïble. A més, van dinamitar diversos estereotips, com que a
Catalunya no pugui guanyar un premi una banda que canti en castellà. Les Cases de la Música han estat clau durant aquest any: el nostre primer any de vida amb tot el que ha acabat passant. Sí que hi ha una cosa que hem trobat a faltar, i és que no hem pogut fer gira pels pobles de Catalunya. Teníem moltes ganes de tocar al Mercat de Música Viva de Vic, per exemple.
Sou un grup molt reivindicatiu, com es pot veure tant a les vostres xarxes
socials com a les cançons que canteu. Creieu que en un futur es compondrà
música sobre aquests mesos de confinament i sobre com ha quedat afectada
la cultura?
Ja s’està fent, molts artistes han fet cançons sobre el coronavirus, la nova realitat o
aquest p*** any. Ens sembla molt orgànic. Nosaltres ens hem negat a compondre res sobre aquesta nova realitat, però, perquè estem convençuts que tot passarà, i quan això succeeixi no volem tenir res que ens recordi a la pandèmia, al confinament o a les mascaretes.
De fet, vosaltres anàveu a participar en festivals i a fer concerts com a teloners de diverses bandes. Quina és l’experiència suspesa que us ha fet més llàstima haver d’ajornar?
Vam estar a punt de compartir escenari amb Triangulo de Amor Bizarro a Barcelona, en un festival d’estiu. Sempre recordarem aquesta cancel·lació. També anàvem a tocar al festival Tomavistas de Madrid. Aquesta va ser especialment dura perquè va ser amb pocs dies d’antelació, ja estaven tots els cartells, entrades venudes… I es tractava d’un concert molt important per a la nostra carrera.
Durant aquests mesos heu estat gravant el vostre disc debut de la mà de
Carlos Hernández, que va ser nominat a millor producció musical als Premis
Nim 2020. Com ha sigut treballar amb ell? Que ens podeu avançar del CD? A
què sonarà?
Com a músics ha sigut brutal. Vam arribar a Madrid amb 11 cançons sota el braç i
moltíssims dubtes. Carlos es va ventilar totes les nostres inseguretats i ens va potenciar al màxim. Estem desitjant tornar. El nostre primer disc sonarà a moltes coses, però creiem que estarà definit per aquesta honestedat de banda nova que posa sobre la taula tot el que té.
Finalment, si haguéssiu de triar un tema propi que us definís com a grup, quin
seria?
Ens és difícil triar, però hi ha una cançó en el disc que creiem que reuneix tot el
que defineix a Anabel Lee. S’anomena “Tardes Muertas” i us emplacem a escoltar-la quan s’estreni el disc.
Laura Nogueira i Marc Serrano – @avuisona
Avui Sona 