Entrevista a Athanàgia: “La música instrumental pot transmetre tant com la música cantada”

ATHANÀGIA – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt

#AvuiSona Athanàgia, un duet ponentí format per l’Arcadi i en Lluc Casals que enguany ha presentat el seu primer treball discogràfic, titulat De vent i òxid. Un àlbum conceptual compost per deu cançons de les quals en destaca una sonoritat marcada per la tradició, però també per la modernitat. I és que el fet de combinar l’ús del handpan amb el d’altres instruments, com la guitarra, atorga un caire molt personal i original a la proposta, que, a la vegada, afegeix èpica i mística a una història apocalíptica que el conjunt ens explica pràcticament sense paraules. Quelcom que casa perfectament amb els orígens del nom de la banda, tot un símbol de lluita i de resistència.

A què sona Athanàgia? Com definiríeu el vostre so?

Athanàgia és la recerca d’una sonoritat basada en la tradició però portada a l’actualitat, que juga amb diferents textures sonores i diferents instruments, aconseguint així, una varietat tímbrica força àmplia. Tenim un so molt particular, en gran part gràcies a l’ús del handpan. També per la manera en què el fem servir i com el fusionem amb sons de guitarra, baix, bateria i teclats. Intentem apostar per una proposta innovadora i que aporti un factor diferencial a la música del nostre país, sense grandiloqüència i, sobretot, sense perdre els referents i la tradició. Tenim una direcció de treball clara.

Per què Athanàgia? D’on prové aquest nom, i què significa?

Athanàgia era una antiga ciutat ilergeta que els romans varen saquejar i destruir. Els habitants d’Athanàgia van plantar cara, refundant de nou la ciutat (que novament va ser destruïda) pel que per a nosaltres és símbol de renaixement, força i lluita i, perquè no dir-ho, de tossuderia.

El vostre duet és de recent creació! Com va néixer la vostra nova proposta musical?

Doncs teníem idees a expressar i una història per explicar. A banda d’això, teníem els instruments i les ganes de tocar. Amb aquests ingredients i moltes ganes de passar-ho bé, va sorgir Athanàgia i el primer disc de la banda. Cal dir que ens coneixem de projectes anteriors que han funcionat, i volíem seguir experimentant i explotant les possibilitats de la conjunció dels nostres instruments i la nostra manera de fer.

ATHANÀGIA – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt

En la vostra música hi destaquen els sons de guitarra i del hang (altrament anomenat handpan), un instrument força contemporani, que compta amb només poc més de vint anys d’història. D’on va sorgir aquesta combinació instrumental tan peculiar i original? Com vau descobrir el hang?

Bé, l’Arcadi fa molt temps que toca el Handpan. Sempre li ha agradat experimentar amb instruments curiosos, i quan va descobrir el handpan s’hi va abocar de ple. I en Lluc des de petit que es va endinsar en l’aprenentatge de la guitarra. Tots dos havíem col·laborat junts en alguns projectes poèticomusicals que s’havien fet al nostre poble i havíem vist que la fusió entre handpan i guitarra era possible i funcionava. Tot i això, sí que és cert que amb Athanàgia hem volgut explorar i experimentar més les possibilitats que s’obren quan ambdós instruments sonen junts, i hem volgut crear un estil molt més personal.

En escoltar les peces de De vent i òxid, el vostre primer llarga durada, s’hi poden apreciar pinzellades de rock progressiu, certs sons propis del flamenc i una tendència a fer ús de diferents sintetitzadors, per introduir alguna cullerada de música electrònica pel mig. Quines són les vostres principals influències?

Tant l’un com l’altre tenim influències molt obertes, que van des de la música clàssica, fins al punk, passant pel jazz i el rock. Sí que és cert que, després, cada un de nosaltres està més avesat a un estil o a un altre, però això ajuda a enriquir el nostre discurs musical i que sorgeixin noves idees que no sorgirien si els dos escoltéssim sempre el mateix.

Al llarg de l’àlbum tracteu temes com l’etern retorn, la tradició, les arrels, la natura, la vida, la incertesa humana davant de la seva existència, els antiherois, l’apocalipsi, la revolta, la resistència… Com aconseguiu parlar de tot això sense dir, pràcticament, ni una paraula?

Cada cançó porta una temàtica implícita en el seu nom, i també en la música d’aquella peça. La instrumentació, la sonoritat i el discurs musical de cada tema és diferent i està pensat per transmetre a l’oient unes idees i uns conceptes, que encarem una mica, com dèiem anteriorment, amb el nom de cada cançó. La resta va a càrrec de la persona que ens està escoltant. Nosaltres tan sols plantegem un paisatge sonor i emocional, on, el públic, ha de fer un esforç per aprofundir, investigar i experimentar fins on el transporta i quina és la història que crea.

En aquest sentit, per què heu decidit buidar de paraules les vostres cançons, i expressar-vos merament amb el llenguatge de la música?

Des d’un primer moment vam tenir clar que volíem fer un disc purament instrumental, recuperant una mica, en certa manera, quelcom de la tradició musical catalana dels anys 70. La música Laietana, que en gran part era música instrumental, barrejava diferents estils i creava moltes atmosferes diferents. Per altra banda, creiem que la música instrumental pot arribar a transmetre tant com la música cantada. Al final les emocions hi són reflectides al llarg de tot el treball, però d’una manera no verbal. I després, cal afegir, que hem volgut apostar per una música diferent donant-li un toc molt modern i actual.

ATHANÀGIA – Imatge extreta de l’arxiu fotogràfic del conjunt

De fet, hem pogut observar que considereu el treball com a una obra conceptual. Quin ha estat el principal eix vertebrador a l’hora d’unir les peces en un sentit global comú?

Una mica, el que uneix totes les peces, és el Handpan. Ell és l’instrument que porta la veu cantant en la majoria dels temes, i és el que apareix al llarg de tot el disc. Després en una qüestió més filosòfica i no tan tècnica, hem intentat crear el nostre propi món, pre i post apocalíptic. Hem dibuixat tot el cercle vital d’aquesta banda sonora de l’apocalipsi, amb moments de tota mena i amb una història que reflecteix per les diferents parts que podria passar un individu si viatgés pel món “Athanàgic”.

Pel que fa a la nomenclatura de les cançons que conformen De vent i òxid, per què heu acabat afegint la preposició “de” a l’inici del nom de totes les cançons del disc? És per introduir a l’oient la temàtica de cada peça, a tall de llegenda?

Sí, sens dubte. Com hem dit anteriorment, volem donar una pinzellada a la idea que s’ha de fer l’oient quan escolta una cançó, i el format de dos conceptes per cada tema ens va agradar. A partir d’aquí la resta és cosa de l’espectador.

Finalment, si haguéssiu d’escollir una cançó vostra que us definís al 100%, quina triaríeu?

Creiem que qui es vulgui fer una idea del món “Athanàgic” que hem construït s’ha d’escoltar tot el disc, al final són cançons molt variades i que cadascuna d’elles expressa un moment diferent dins d’una història. El nostre àlbum reflecteix un abans i un després d’una apocalipsi. Es tracta d’un treball purament conceptual, amb tots els seus alts i baixos emocionals, els moments més reivindicatius i els moments més pausats… És complicat triar una sola cançó, seria com demanar-li a una persona que triï un moment de la seva vida que el defineixi. Al final, el que ens defineix com a persones és el conjunt de les nostres experiències. I amb Athanàgia passa el mateix. Per entendre què és cal escoltar tota la nostra història, de dalt a baix, i deixar que dibuixem un horitzó indefinit a l’oient.

Marc Serrano – @avuisona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: